Més de 1.300 empresaris es van reunir aquest dimecres al recinte firal d'Ifema, a Madrid, per reclamar que s'acceleri la construcció del Corredor Mediterrani. Hi anaven convocats per la plataforma Vull Corredor, impulsada per l'Associació Valenciana d'Empresaris (AVE), que últimament és qui porta la bandera d'aquesta reclamació històrica que agrupa, però, empresaris de les comunitats de tota la Mediterrània de diferent color polític. El govern català, com fa en altres àmbits –com el finançament– que pressuposen una relació autonòmica amb l'Estat, ja fa anys que ha deixat d'estar a l'avantguarda de les reivindicacions, tot i que, lògicament, l'empresariat català sí que hi està totalment compromès i reclama suport des del Govern. Cal recordar, però, per què no tenim encara aquest corredor i, també, per què és bastant probable que el tinguem abans del 2030. No el tenim perquè el Partit Popular no el volia i continua considerant-lo una amenaça per al seu projecte d'una Espanya radial en què tot ha de començar i acabar a Madrid, siguin trens, diners o empreses. Tan poc el volia que el 2012, quan governava Rajoy, Espanya va ser l'únic país de la Unió Europea que hi va votar en contra perquè la seva proposta era fer que el Corredor Mediterrani passés també per Madrid i es connectés amb Europa amb un túnel pels Pirineus aragonesos que els francesos es van negar a avalar. I el tindrem perquè Europa sí que el considera un projecte prioritari i, per tant, assumeix el 40% del seu cost. A més, hi ha unanimitat entre el món empresarial que és una infraestructura necessària i fonamental per impulsar l'economia espanyola.
Un cop posat el context, és a dir, la raó política per la qual no tenim la infraestructura, és necessari sumar-se al clam que reclama el corredor. Ahir els empresaris –entre els quals hi havia el president de Foment, Josep Sánchez Llibre; el president de Mercadona, Juan Roig, o el de CaixaBank, José Ignacio Goirigolzarri– van mostrar la seva decepció pel retard en les obres, que, afirmen, farà que el 2025 no estigui acabat, tal com s'havia compromès el govern espanyol gairebé fa dos anys. Tampoc ahir la ministra de Transports, Raquel Sánchez, hi va voler posar data.
Com es va recordar dimecres, en aquest corredor s'hi concentra el 50% de la població, el 47% del teixit empresarial, el 62% del tràfic de mercaderies portuàries i el 45% del PIB. Aquest corredor ferroviari que ha de connectar Algesires amb la frontera francesa (uns 1.300 quilòmetres) a través de l'ample europeu (la incompetència espanyola en el tema del disseny de les infraestructures ve de molt lluny) és clau per fer més competitiva l'economia no només dels llocs per on passarà, sinó de tot l'Estat, el PIB del qual, segons els estudis, podria veure's augmentat un 2,2%. Amb tota la seva complexitat i les múltiples derivades que té en la connexió entre pols econòmics, entre comunitats, entre països i entre persones, és la principal infraestructura que necessita Catalunya i també Espanya. Fins i tot per als centralistes més recalcitrants hauria de ser una prioritat inqüestionable. Ja n'hi ha prou d'ajornaments i de retards. No hi ha més excuses.
