Copa Amèrica: un balanç
La Copa Amèrica no s'ha guanyat el favor dels barcelonins. Com a esport, no ha aconseguit sortir dels cercles d'iniciats. Els esforços per popularitzar la vela a remolc de la competició han tingut un efecte limitat. Ni els cursos de vela gratuïts per a milers d'alumnes, ni les pantalles gegants instal·lades a l'aire lliure per seguir les curses, ni la introducció de la competició de dones han sigut prou per convèncer i atraure el públic local. Una llàstima. Tampoc no sembla haver-se valorat prou la renovació que s'ha fet de la franja litoral, una inversió pública que l'esdeveniment ha ajudat a accelerar, així com la necessària aposta per l'economia blava i la recerca associada, dos camins de futur. De manera que, en bona part, la batalla del relat l'han guanyat els sectors crítics amb la Copa, associant-la a la idea d'esport de luxe minoritari, a l'excés de turisme i, per tant, als problemes d'habitatge. Se l'ha volgut convertir en símbol de la Barcelona que no és per als barcelonins. En un context social i ciutadà complicat, els organitzadors no han tingut prou capacitat de seducció per contrarestar aquest discurs i fer valer la idea d'una Copa Amèrica que revertís en la ciutat.
Vol dir això que ha estat un fracàs? No necessàriament. Ha estat un fracàs de comunicació, això segur. Es van crear unes expectatives massa altes (tant d'audiència televisiva com de visitants i ingressos), expectatives que han acabat tenint efecte bumerang i que han alimentat, així, els prejudicis. Es va buscar el paral·lelisme, sens dubte també exagerat, amb l'impacte dels Jocs Olímpics del 1992. La modèstia i la discreció haurien estat millors conselleres.
També hauria estat interessant agusar la transparència en els números precisament per evitar polèmiques. En tot cas, pel que fa a la inversió pública directa (la xifra oficial són 54 milions, amb l'Estat com a principal aportador), caldrà avaluar-la en funció del retorn per al conjunt de la ciutat, però també en comparació amb el cost habitual per a l'esdeveniment. De fet, altres ciutats havien ofert xifres molt superiors per aconseguir acollir la Copa, però els organitzadors neozelandesos van triar Barcelona. I després hi ha el precedent valencià, aquest sí realment escandalós, que va acabar generant un deute de 350 milions que finalment va ser assumit per l'Estat. Paradoxalment, un cop s'ha sabut que la Copa no es quedarà a Barcelona, València ha tornat a aixecar el dit.
Tal com ha anat tot, sembla raonable l'adeu "amistós" entre les parts. Esportivament, ha estat una bona competició. L'impacte ciutadà, en canvi, ha sigut agredolç. És una llàstima, tanmateix, que l'esforç fet per la ciutat no pugui tenir continuïtat, corregint errors: entre altres coses, perquè part de les inversions ja haurien estat fetes. En tot cas, l'obertura més gran de Barcelona a la seva fabulosa realitat marítima, que tant atractiu i personalitat li dona, i més en concret al món de la vela, té una lògica indiscutible: és una pràctica esportiva que s'ha de poder posar molt més a l'abast de tothom. També cal continuar apostant per l'economia blava. Cal seguir-hi treballant.