Les conseqüències d’una decisió irresponsable del TC

El Suprem afronta una allau de reclamacions d’empresaris i autònoms que demanen una indemnització pels danys que van patir durant els estats d’alarma del 2020. L’alt tribunal ja té més de 7.000 recursos sobre la taula i s’espera que la xifra s’enfili fins als 9.000, i compten com a munició amb la resolució del mateix Constitucional, que va sentenciar que els dos estats d’alarma decretats pel govern de Sánchez eren il·legals. 

I aquí val la pena recordar el moment, el procés i l’argumentació amb què es va prendre la decisió: amb un tribunal partit per la meitat, amb part dels seus membres amb el mandat caducat i a partir d’un recurs de Vox. I és que el partit de Santiago Abascal, en un exercici d’hipocresia i desmemòria, va portar a la justícia una decisió que ells, inicialment, havien avalat. El partit no només va votar a favor del primer estat d’alarma, sinó que el mateix Abascal va estar reclamant abans de la votació al Congrés que Pedro Sánchez “decretés l’estat d’alarma i deixés de donar consells a les comunitats autònomes”. Això va acabar en un TC de majoria conservadora i amb part dels seus membres amb el mandat caducat sentenciant, per 6 magistrats a 5, que el que havia aprovat el govern era inconstitucional. ¿Significa això que els semblaven il·legals les mesures de confinament que no només Espanya, sinó el món sencer va aplicar? No. El TC va sentenciar que la manera d’aplicar-les no era la correcta. Que no s’hauria d’haver fet a través de l’estat d’alarma, sinó del d’excepció. I això és el que obre la porta avui a un problema majúscul, perquè satura encara més una justícia ja molt saturada, i pel volum d’indemnitzacions que potser hauran d'acabar afrontant les comunitats i el govern de l’Estat. 

És un cas que posa de manifest com és de difícil, com a societat, mantenir debats d’una manera serena. L’estat d’alarma es va aprovar en un moment complicadíssim. I això no cal explicar-ho gaire, ho sap tothom. I es va fer en un moment en què la informació era escassa. I aquest és un element clau: les decisions, a tots els nivells, es van prendre com es va poder amb el coneixement limitat que hi havia en aquell moment i amb un objectiu bàsic: salvar vides. Amb els hospitals saturats, sense respiradors per a tothom i amb els metges sense material bàsic per protegir-se, el més important era evitar contagis. ¿Es van fer les coses sempre bé? No. ¿Es podria millorar en un futur? Sense cap mena de dubte, sí. I hi ha hagut aportacions molt interessants, de fet. Sobre com opera la por, fins on ha d’arribar el poder i com es garanteix la llibertat en els moments més difícils. I l’experiència hauria de servir per reflexionar, treure'n conclusions i mirar de fer-ho millor en el futur. Perquè és evident que el preu no va ser el mateix per a tothom. I que molts restauradors, guies turístics, taxistes o responsables de gimnasos tenen tot el dret a reclamar el que considerin adequat. Però la via per fer-ho no hauria de ser aquesta. No hauria de ser valent-se d’una sentència que es va produir perquè el partit de Santiago Abascal va decidir aprofitar-se d’un tribunal que estava aleshores escorat a la dreta per desgastar el govern de Pedro Sánchez.