Els usuaris de bicicletes tenen dret a circular per les carreteres i carrers. En l'entorn urbà, la seva irrupció amb força en els últims anys ha suposat una revolució que tot just es comença a regular i ordenar, amb carrils propis i prohibicions de circular per les voreres. Persisteixen els problemes i falta molta cultura cívica, però s'ha fet un salt endavant en poc temps. D'entrada, que creixi el trànsit rodat de bicicletes, que no són sorolloses ni contaminants, és positiu. Això no vol dir, ni de bon tros, que els ciclistes tinguin patent de cors. Se'ls ha d'exigir la mateixa disciplina que als conductors de vehicles de quatre rodes o als motociclistes. I el mateix també val per als conductors de patinets. Als pobles i ciutats, la baula més dèbil són els vianants: i tots els han de respectar.
Pel que fa als ciclistes de carretera, sigui per lleure esportiu o, en alguns casos –pocs–, com a transport habitual, el fenomen ve de lluny i, malgrat això, no està gens resolt. El risc que assumeixen els que gosen circular en bicicleta és evident. La immensa majoria de carreteres catalanes no estan preparades per a la convivència entre bicicletes i vehicles més pesants i ràpids: cotxes, camionetes, camions, autobusos i motos. Bona part dels conductors tradicionals no toleren la interferència dels ciclistes i els avancen sense canviar de carril ni gaires miraments; no conceben que els ciclistes també tenen dret a circular.
És evident, esclar, que la diferència de velocitat suposa un problema i que no s'han habilitat mesures de protecció. Són molt poques les vies interurbanes que disposen de carrils específics per a bicicletes, malgrat l'ús creixent d'aquest mitjà. Hi ha bones experiències, com el nou carril bus i via ciclista de la C-254 de Castelldefels a Cornellà. Però és més aviat una excepció. En faltarien molts més, tant en l'àmbit metropolità com en entorns menys densos. Algunes bones experiències de camins escolars en bicicleta han començat a proliferar, sovint per iniciativa ciutadana i evitant els recorreguts per carretera: són la mostra que hi ha demanda. No s'entén, doncs, que encara avui es reformin i millorin tantes carreteres sense pensar en els ciclistes, amb l'únic objectiu de fer trams més ràpids i pretesament segurs que, paradoxalment, no fan sinó més perillosa la convivència de diferents tipologies de vehicle, inclosos, per exemple, a més de les bicis, els tractors quan es tracta d'entorns rurals. Ja aniria sent hora, per tant, de regular la necessitat de fer carrils extres compartits per a vehicles lents: tractors, ciclistes, patinadors, corredors, caminants, ramats d'animals...
En molts destins turístics, tant de costa com de muntanya, la promoció de carrils bici seria un argument més de qualitat per atreure visitants sensibles amb el territori, com passa, per exemple, a Menorca, on fins i tot pràcticament es pot sortir i entrar a l'aeroport per carril bici. Les dades de ciclistes morts o greument accidentats fa anys que es mantenen estables. És una realitat que cal afrontar amb visió de futur. Si volem entorns periurbans i ciutadans saludables, i menys sorollosos, cal pensar un tràfic rodat on hi hagi un lloc segur per als ciclistes.
