El president Salvador Illa ha engegat la maquinària de govern amb l'objectiu de donar una imatge de solvència, de dinamisme i rigor. Des del minut u ha volgut anar per feina. Des de la consciència de tenir una majoria exigua i dependent de republicans i comuns, s'ha volgut fer fort en la gestió, amb gestos ràpids per afrontar, per exemple, el problema social més greu que té el país: el de l'habitatge –d'altra banda, una exigència dels seus socis.
Però aviat ha començat a topar amb la crua realitat. L'aprovació dels pressupostos serà complicada i molt menys ràpida del que hauria volgut. A les portes dels seus primers cent dies, aquest és un escull obvi a l'hora d'assegurar un bon ritme al govern. L'altre escull –o, si es vol, repte– naturalment és l'objectiu del finançament singular, element clau dins de l'acord d'investidura. Si no es produeixen en el curt termini avenços en aquest terreny, pot perillar la continuïtat mateixa de la majoria parlamentària que sosté l'executiu. I, per descomptat, sobre tot plegat plana el congrés d'ERC del 30 de novembre: el lideratge que en surti condicionarà sobre manera la relació dels republicans amb el govern dels socialistes i, per tant, la viabilitat del mateix govern.
En tot cas, en aquests ja gairebé cent dies Illa ha volgut fer-se fort en la seva previsibilitat. Res de sorpreses, cap gir de guió. El full de ruta està marcat, i la seva voluntat és no desviar-se'n: l'acord d'investidura s'ha de complir, punt per punt. I, en aquest sentit, a banda de les incògnites catalanes també hi ha les espanyoles, en què les resistències de propis (socialistes) i estranys (PP-Vox) al finançament singular són i seran persistents i difícils de conjurar. La resiliència de Pedro Sánchez és aquí crucial. Episodis com el d'Errejón no ajuden gens. En canvi, la tràgica DANA valenciana políticament haurà suposat un respir per al president espanyol i un sotrac per a un Feijóo que ha passat de l'acoso y derribo a no saber com desfer-se de la incompetència de Mazón. De rebot, Illa també ha vist com baixava la pressió cap al repte català. Els gestos reiterats d'Illa amb la monarquia i la presència institucional a Madrid formen part de l'agenda per rebaixar la por al finançament singular.
Però no serà gens fàcil trobar la fórmula màgica que satisfaci les exigències tant d'una ERC que, a la sortida del Congrés, per refer-se, necessitarà un trumfo clar en aquest terreny, com del nou Junts, sota el lideratge, ara ja sí orgànic, de Puigdemont, l'exili del qual segueix sent un element evident d'inestabilitat. Illa pot mirar de guanyar temps fent avenços en altres camps, per exemple el de la llengua, però de moment no ha tingut pressa en aquest aspecte. Ha prioritzat qüestions socials i estructurals: l'agència d'atenció integrada social i sanitària, un pla de barris, un comissionat per reformar l'administració o la calendarització de les infraestructures hídriques. Els primers cent dies marquen un camí que segueix ple d'obstacles.
