L’incendi de l’Alt Empordà ja està estabilitzat i es preveu que aviat pugui estar controlat i encaminat cap a l’extinció. És de moment el foc forestal més important d'aquesta temporada, amb 416 hectàrees cremades. L’estabilització d’aquest foc a Llançà i el Port de la Selva, que ha cremat gairebé en la seva totalitat dins del perímetre del Parc Natural del Cap de Creus, ha anat en paral·lel a l’extinció definitiva del que fins ara era l’incendi més important, el que ha cremat 200 hectàrees a Castellví de Rosanes i Martorell, al Baix Llobregat. Tots dos, juntament amb el petit foc declarat dissabte mateix a Vilafant, han estat causats per l'actuació humana, per negligència. Les primeres investigacions apunten a una burilla de cigarret al cap de Creus i a guspires provocades per maquinària tant a Vilafant com a Castellví de Rosanes. I és francament descoratjador tenir-ne notícia.
Tota la zona mediterrània és per se i secularment procliu als incendis. Les condicions ambientals, per calor, sequedat i vent, principalment, ho determinen. A Catalunya, en concret, l’augment desmesurat de massa forestal les últimes dècades i la pèrdua de cura del territori, amb desaparició de conreus i en general del que s’anomena mosaic, perquè va tacant i separant totes les zones d’arbrat, no ha fet més que empitjorar la situació. Els avisos han anat augmentant d’intensitat. S’ha posat el focus en l’oest del Mediterrani com una de les regions de més risc. Després s’ha fet pedagogia amb conceptes fàcilment comprensibles com el “30-30-30” (sobre el perill de tenir 30 o més graus de temperatura, 30 o més quilòmetres per hora de velocitat del vent i 30% o menys d’humitat), o els “incendis de sisena generació”, d’una virulència facilitada per determinades condicions ambientals que els fan impossibles d’afrontar. I fins i tot s’ha arribat a l’exemplificació alarmant: Collserola sencera podria cremar en tot just sis hores d’incendi extremadament virulent.
Amb aquests condicionants, la prevenció i la lluita de tots els cossos i administracions implicats es fan molt complicades. La millora dels dispositius i de la recerca científica és molt evident les últimes dècades i, això sí, faltaria acabar de consolidar una bona planificació de recursos humans amb una correcta i homologable gestió en l’aspecte laboral. En qualsevol cas, que doni la capacitat per lluitar contra els incendis que seran per causes naturals, els que seran fruit d’accidents realment inevitables i, desgraciadament, els que provocaran els piròmans.
La llista s’hauria d’acabar aquí. Tot l’afegit que ve al darrere és conseqüència de la negligència. No hi ha voluntat, per descomptat, però sí altes dosis d’imprudència. A aquestes altures és imperdonable seguir deixant caure burilles, fer servir maquinària que generi guspires o muntar una graellada sense respectar les distàncies que marca la normativa, o més. En els casos del cap de Creus, Vilafant i Martorell els cossos de seguretat ja completaran les seves investigacions i els jutges dictaminaran el que pertoqui. Però continua sent imperdonable que això passi.
