Catalunya està molt lluny de la sobirania energètica, que és una sobirania molt concreta i necessària per assegurar el progrés del país. No estem fent els deures. El 2023 ha estat un mal any. No s'aprecia cap progrés. I ja se sap que, en sectors clau, no avançar quan tothom avança suposa recular. Això és el que ens està passant. És molt greu.
L'informe de l'Observatori de les Energies Renovables, presentat aquest dimarts, és demolidor: la generació elèctrica renovable va créixer quatre vegades menys que l'any anterior i la cobertura renovable de la demanda es va situar en el 13,6%, un escàs 0,6% més que el 2022. A aquest ritme, és impossible complir amb els objectius marcats per al 2030 al Proencat, el full de ruta del Govern per a la descarbonització: cobrir el 50% de la demanda elèctrica amb fonts renovables aquell any. Només en falten sis, per arribar-hi. I estem molt lluny d'aconseguir-ho. Encara sembla més impossible que el 2050 la totalitat de la demanda vingui d'energies netes, com es pretén. El paper ho aguanta tot; la realitat ho està desmentint. Falta consciència ciutadana que al seu torn es converteixi en pressió damunt el món polític. La pressió que senten és que ningú vol un molí de vent o un parc de plaques solars a prop de casa. És a dir, la pressió popular paradoxalment va en sentit contrari a produir energies netes que no incrementin la crisi climàtica ni perjudiquin el medi ambient.
Els reactors nuclears, que començaran a desconnectar-se l'octubre del 2030, van cobrir l'any passat el 50,7% de la demanda i van aportar set vegades més que els parcs eòlics, nou més que la hidràulica i més de 55 vegades més que l'energia solar fotovoltaica. La segona font de proveïment d'electricitat a Catalunya l'any passat van ser les importacions. Pel que fa a les renovables, la suma de l'eòlica (7%), la hidràulica (5%: va ser un molt mal any per raons òbvies), la solar fotovoltaica (1%) i altres (2%) va cobrir un 15% de la demanda.
O ens posem les piles amb una implantació intensiva de renovables, tant de grans parcs com aprofitant els habitatges, edificis públics i fàbriques o espais com vies de comunicació, o l'alternativa és construir moltes línies de molt alta tensió (MAT) per importar energia neta produïda fora del territori català, per exemple a l'Aragó. Però les MAT tampoc agradaran a molta gent perquè també afecten el paisatge.
El cas és que la instal·lació aquí de renovables es fa molt difícil: els projectes s'eternitzen pels llargs processos de tramitació i per l'oposició territorial. La mitjana de temps per tirar endavant un parc eòlic a Catalunya és de més de quatre anys. No és d'estranyar, doncs, que estiguem estancats. L'horitzó és el d'una gran dependència energètica, una paradoxa per a un país que aspira a la independència política i econòmica. Amb aquest panorama energètic, la nostra indústria té el futur amenaçat i pot haver d'afrontar una pèrdua de competitivitat. Hi pot haver inversions importants que es desplacin a regions properes productores d'energia renovable com l'Aragó mateix o Andalusia.
