De les llengües minoritàries d'Europa, el català és la més parlada. Es dona la paradoxa que ara hi ha 5,5 milions d’europeus que tenen l’anglès com a llengua oficial al seu país (a Irlanda i Malta), mentre que 14 milions d’europeus tenen el català reconegut com a oficial al seu territori (d'aquests, uns 13 milions l'entenen, xifra que representa un 25,2% del total d'habitants d'Espanya).
L'aspiració que el català sigui llengua oficial a Europa es remunta a l'ingrés d'Espanya a la UE el 1986, quan ja feia un lustre que Catalunya tenia un govern autònom, amb Jordi Pujol, europeista convençut, al capdavant. Durant dècades Catalunya va ser una de les regions més europeistes del continent. Però no hi va haver premi: els partits estatals espanyols no només mai van ajudar, sinó que van jugar clarament a la contra, una posició que pràcticament no ha variat. Fins ara. En plena ressaca del procés independentista, l'aritmètica parlamentària ha obert una finestra d'oportunitat que ha portat un gir de 180 graus del PSOE de Pedro Sánchez amb l'objectiu d'obtenir el suport d'ERC i Junts a la seva investidura. El que semblava impossible comença a ser realitat.
De moment, el català (juntament amb l'euskera i el gallec) passaran a ser idiomes d'ús normal al Congrés. Haurà costat gairebé mig segle de democràcia. Els dos partits independentistes també han exigit que la UE adopti el català com a llengua oficial a tots els efectes. I el govern de Sánchez ja ha dit que està disposat a pagar el cost que això suposi, un detall no menor però tampoc no suficient. La urgència per aconseguir l'aprovació pot topar amb reticències d'altres estats, en especial els multilingües, entre els quals hi ha França, Alemanya o Bèlgica. El dimarts d'aquesta setmana tindrem les primeres respostes de fins a quin punt el camí serà costerut. En tot cas, el canvi és substancial. S'ha trencat un tabú a les Corts i es comença a trencar a Europa.
Els arguments per a l'oficialitat del català a Europa són sòlids. A part de l'aspecte quantitatiu –hi ha una desena de les 24 llengües oficials que tenen menys parlants: com a mínim el letó, el maltès, l'irlandès, el danès, el finès, l'eslovac, el croat, el lituà, l'eslovè i l'estonià–, hi ha la força cultural d'un idioma que ha anat guanyant presència internacional gràcies a la seva literatura, sobretot a partir de la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007, quan va ser cultura convidada. Els Jocs Olímpics del 1992 ja havien posat el català al mapa i, en una altra dimensió, ha passat el mateix l'última dècada amb el moviment independentista. Tot plegat ha donat carta de reconeixement cultural, cívic i polític al català. L'anomalia que no es deixés parlar a les Corts espanyoles quedarà ara superada i ja no serà escull per fer el salt a les institucions europees. Amb el reconeixement de la llengua pròpia, també es recuperaria un europeisme català que havia anat a la baixa i, per descomptat, suposaria un aval i un impuls pràctic i legal per al seu ús quotidià, des de l'escola fins al món econòmic i al comerç.
