"El català, cosa de tots" no és només un eslògan

BarcelonaAra fa quatre dècades que la Generalitat acabada de recuperar va llançar la campanya "El català, cosa de tots", una campanya pionera a favor de la normalització lingüística i que apel·lava a la responsabilitat individual de cada parlant en el futur de la llengua. En aquell moment, la llengua, després d'estar proscrita de l'espai públic durant el franquisme, tenia molt menys prestigi social que ara i el seu coneixement no estava tan estès entre els nouvinguts. Per això es considerava necessari conscienciar els mateixos parlants de la importància de fer d'ambaixadors de la llengua.

Quaranta anys després la situació ha canviat molt, però en essència ens trobem davant del mateix problema. El coneixement del català està avui garantit gràcies a l'escola, però l'ús social afronta molts obstacles. Les estadístiques mostren que només un 43,5% dels catalans parla la llengua pròpia habitualment en el seu dia a dia, de vegades compaginant-lo amb el castellà. En altres zones catalanoparlants, com ara el País Valencià, la situació és pitjor. Els que pensaven que n'hi havia prou amb l'escola per assegurar l'ús del català s'equivocaven. Hi ha molts factors que intervenen a l'hora de decidir en quina llengua es parla, sobretot en un lloc on hi ha un altre idioma competint per l'ús com a llengua comuna, com és el cas del castellà, i que compta amb una presència majoritària tant al carrer com als mitjans de comunicació de masses.

A l'ARA hem volgut parlar amb especialistes i fer la prova d'intentar viure 24 hores en català en diferents zones del domini lingüístic, i la conclusió és que resulta molt difícil, però no impossible. I que, en la grandíssima majoria d'ocasions, quan s'opta per parlar sempre en català descobrim que, o bé el nostre interlocutor també el parla, o bé no es produeix cap problema de comunicació. En tot cas l'augment de l'ús del català en l'espai públic depèn moltes vegades de l'actitud dels catalanoparlants cap a la llengua pròpia. De vegades sembla que no siguem conscients de la seva potència, tant en nombre de parlants (comparable al de llengües com el grec o el danès) com en producció cultural. Només cal fer aquest clic necessari d'autoestima lingüística i passar a fer servir el català com a llengua d'ús normal a tot arreu.

Això no exclou, però, que l'administració hagi de posar les bases perquè no tot depengui de l'actitud individual dels parlants. En contra del que es diu sovint a Madrid, invertir en la llengua pròpia és fer-ho també en cohesió social i en una indústria, la cultural, que cada cop tindrà un pes més important, com bé saben a França. I al capdavall, el català és la nostra aportació a la cultura universal.