El president del PP, Pablo Casado, va pronunciar ahir una frase al Congrés de Diputats que demostra fins a quin punt la Transició ha estat un fracàs: "La Guerra Civil va ser l'enfrontament entre els que volien la democràcia sense llei i els que volien llei sense democràcia", va dir equiparant els dos bàndols i, a més a més, dibuixant la República com una anarquia sense llei ni ordre, precisament el principal argument que va utilitzar el franquisme a posteriori per justificar el cop d'estat. Amb aquesta afirmació, Casado, que va néixer després de la mort de Franco i s'ha educat en democràcia, demostra que la dreta espanyola encara no és capaç de deslligar-se del seu passat franquista i autoritari: al contrari, el blanqueja. I que, en aquest aspecte, està molt lluny de les formacions liberalconservadores europees que, en la seva praxi diària, rebutgen qualsevol pacte amb l'extrema dreta.
Si durant els últims quaranta anys a Espanya s'hagués forjat una autèntica cultura democràtica, s'hagués explicat bé la Guerra Civil a les escoles i s'hagués reivindicat la memòria de les víctimes de la dictadura des del primer moment, avui serien impensables tant unes paraules com les de Casado al Congrés de Diputats com la presència d'un partit com Vox. Recordem que Santiago Abascal ja va dir a la cambra que Pedro Sánchez era el pitjor president del govern dels últims 80 anys, cosa que posava davant seu el dictador Franco. Però el cert és que l'Espanya actual continua igual de dividida que la de fa quaranta i fins i tot vuitanta anys: a una banda de la rasa se situen l'esquerra i els nacionalistes, els perdedors del conflicte, i a l'altra, la dreta, hereus dels vencedors.
La conseqüència pràctica de la declaració de Casado i de tot el seu discurs és que ja no hi ha cap possibilitat d'entesa entre el PP i el PSOE pel que fa, per exemple, a la renovació d'organismes com el CGPJ o el Tribunal de Comptes. Per tant, ara pertoca a Pedro Sánchez decidir què vol fer i amb quins socis. Ahir el vam poder sentir repetint que amb el PSOE "mai hi haurà un referèndum d'autodeterminació a Catalunya". Es tracta de la posició de màxims que ha mantingut sempre, de la mateixa manera que Aragonès li va recordar dimarts que ell no renunciaria a la independència.
Els conflictes polítics amb fondes arrels històriques i amb fortes implicacions emocionals, com és el cas, no són una qüestió fàcil de resoldre, com bé saben els experts en mediació. Però alhora Sánchez ha de ser conscient de qui té al davant, que és una dreta ultramuntana que no renega ni del franquisme, i que els únics socis que té per fer un camí d'aprofundiment democràtic a Espanya són els partits que li van facilitar la investidura. Segurament Sánchez preferiria poder pactar algunes coses amb el PP i amb Cs, i de fet ho ha intentat moltes vegades, però ahir es va veure que després dels indults aquest camí ja és intransitable. El que queda és el de l'aliança de les esquerres i el del diàleg amb Catalunya. I aquí en algun moment caldrà aparcar les declaracions altisonants i buscar solucions efectives.
