El cas Julian Assange i la llibertat d'informació

El fundador de Wikileaks, Julian Assange, ha arribat aquest dimecres a Austràlia ja com a un home lliure després de l'acord al qual va arribar amb els fiscals dels Estats Units per acceptar un càrrec per violació de la llei d'espionatge. Assange ha passat els últims cinc anys en una presó britànica, i abans n'havia passat sis tancat a l'ambaixada de l'Equador a Londres mentre s'enfrontava a una pena de fins a 175 anys de presó per haver revelat informació reservada. El seu crim va ser crear Wikileaks, un portal que, amb la col·laboració de diaris de tot el món, va revelar fins a 250.000 cables diplomàtics que van destapar les pràctiques dels estats, la doble moral de la seva política exterior, i escàndols com els bombardejos de població civil a l'Iraq. Assange va facilitar que mitjans de tot el món poguessin publicar aquestes informacions, i llavors es va produir un xoc entre el dret a la informació i el dret dels estats a protegir els seus secrets. Quin ha de prevaldre? Cal subratllar que l'argument que la filtració va posar en risc la vida de persones sobre el terreny no s'ha demostrat mai.

És evident que Assange ha pagat un alt preu per defensar el dret a la informació, però lamentablement el missatge que llança tot l'afer és inqüestionable: qui s'atrevirà a publicar a partir d'ara res que afecti la reputació i la seguretat dels estats, encara que sigui objectivament una notícia, perquè sap que s'arrisca a ser empresonat de per vida. La llibertat d'Assange és una bona notícia i ho celebrem per ell i per la seva família, però no ha estat tampoc una victòria de la llibertat d'informació ni del periodisme. L'intent de Wikileaks d'inaugurar una nova era de transparència en l'àmbit de les relacions internacionals, de llançar el missatge als estats que no es podien situar al marge de l'escrutini dels periodistes, no està gens clar que hagi triomfat, sinó el contrari. De fet, en aquests anys que Assange ha estat fora de circulació, les amenaces a la llibertat de premsa no han fet més que créixer en molts països, i cada dia veiem intents, per part de líders populistes, de desacreditar el periodisme com a pilar de la democràcia.

Per acabar amb Wikileaks, el govern dels Estats Units ha traspassat totes les fronteres, fins i tot la de voler aprofitar una acusació contra Assange per violació a Suècia, un cas que finalment va ser desestimat, per intentar extradir-lo en secret. Per sort l'activista es va negar sempre a viatjar a Suècia. El que ens ensenya aquest cas és que els estats profunds, els deep states, són fosses sèptiques que, amb l'excusa de vetllar per la seguretat de tothom, no dubten a l'hora d'incomplir la lleu i violar drets. A les pel·lícules pot quedar molt atractiu, però a la realitat resulta tot molt més inquietant. En democràcia no hi pot haver zones fosques, àrees fora de control, perquè és una porta oberta als abusos de tota classe. I la funció del periodisme és exactament aquesta: descobrir i denunciar aquests abusos. Això és el que va fer Assange, i és el motiu pel qual ha estat perseguit i vilipendiat.