El cas Ferrovial: l'altra cara de la fuga d'empreses

BarcelonaEl govern espanyol s'ha indignat, i molt, amb la decisió de la constructora Ferrovial, presidida per Rafael del Pino, de traslladar la seva seu social de Madrid als Països Baixos, cosa que li permetrà estalviar-se 40 milions en impostos. En canvi, el PP ha evitat criticar la decisió i l'ha justificat per la política impositiva de l'executiu de Pedro Sánchez. Aquest atac, però, no està justificat perquè el tracte fiscal a Ferrovial no és gaire diferent del que tenia quan manava el PP, ja que no es tracta ni d'un banc ni d'una gran elèctrica, que sí que han de suportar un impost extraordinari. L'empresa justifica la seva decisió per la internacionalització i pel fet que Espanya ja només representa una part petita del seu negoci, però, esclar, es tracta d'una companyia que ha crescut bàsicament a l'ombra de la gran obra pública, pagada precisament amb els impostos de tots els espanyols. ¿És lícit beneficiar-se durant dècades de la inversió pública per, quan ja s'ha fet el salt al mercat internacional, deixar de tributar a Espanya per passar a fer-ho en un altre estat, en aquest cas els Països Baixos? Pot ser-ho des d'un punt de vista legal i econòmic, però sens dubte és poc edificant. Tenir beneficis implica també tenir responsabilitats envers la societat que ha permès el teu creixement.

L'actual president de la companyia, Rafael del Pino Calvo-Sotelo, no és una persona qualsevol. Es tracta de la tercera fortuna d'Espanya, valorada en prop de 3.800 milions d'euros, i una persona important de l'establishment econòmic madrileny. Ell millor que ningú hauria d'haver valorat l'impacte de la notícia, no només econòmic, sinó reputacional. Canviar la seu no es pot interpretar només com una decisió tècnica, sinó que té altres implicacions, com bé sabem a Catalunya després de la fuga d'empreses auspiciada pel govern del PP amb un canvi legislatiu com a part d'un pla per aturar la DUI. Així com llavors es buscava afeblir l'independentisme, ara semblaria que es vol perjudicar l'executiu de Sánchez i beneficiar la dreta.

Amb la marxa de Ferrovial, si finalment és aprovada per la junta d'accionistes, Espanya haurà perdut el que a França anomenen un campió nacional, i a sobre ho haurà fet en benefici d'un suposat soci de la Unió Europea. I això sí que resulta del tot incomprensible. El dúmping fiscal a dins de la mateixa Unió Europea corca els fonaments del que hauria de ser un projecte de solidaritat continental, i fins ara els estats membres han sigut incapaços d'aturar-lo. La Unió Europea hauria de tenir una política fiscal també comuna perquè en cas contrari la integració només monetària queda coixa. En aquest sentit, el projecte de l'OCDE de caminar cap a un tipus mínim de l'impost de societats del 15% és un pas necessari per evitar la competència deslleial, igual que la lluita contra els paradisos fiscals. La norma general ha de ser que s'ha de tributar allà on es generen els beneficis. I en el cas d'empreses bandera com Ferrovial, allà on es va fer possible el seu naixement i enlairament.