Es fa molt difícil pensar en un cas d'hipocresia o impostura més extrem que el que ha protagonitzat Íñigo Errejón, el polític que de cara enfora defensava les posicions feministes més avançades i de cara endins actuava com un depredador sexual i un maltractador psicològic, si hem de creure els testimonis tant de l'única denunciant fins ara, l'actriu Elisa Mouliaá, com els testimonis anònims publicats. Ell mateix, en un comunicat críptic i d'un barroquisme intel·lectual força sospitós, venia a admetre els fets, de manera que no som davant del típic cas de la paraula d'un contra la de l'altre. Errejón mateix s'ha declarat culpable, tot i que justificant les seves accions per la pressió que suposa exercir la política en primera línia i en el sistema "patriarcal" i "neoliberal". Evidentment, es tracta d'excuses de mal pagador. El sistema pot ser tan patriarcal com es vulgui, però al final són les persones individuals, en aquest cas els homes, els que prenen decisions. I no és cert que no es puguin exercir responsabilitats al més alt nivell sense caure en aquests comportaments. La frase "he arribat al límit de la contradicció entre el personatge i la persona" passarà a la història de la ignomínia en la política espanyola.
El cas ha commocionat la política espanyola i ha obert un esvoranc de grans proporcions al projecte de Sumar i, amb ell, a la majoria progressista que dona suport a Pedro Sánchez. La formació de Yolanda Díaz, així com el Més Madrid de Mónica García, hauran d'explicar molt bé per què no van actuar abans si, com sembla, ja havien rebut informacions que apuntaven a aquests comportaments. Com gairebé sempre, els partits reaccionen tard i malament davant d'aquests escàndols, i Errejón havia aconseguit una posició de poder i privilegi que el va portar a actuar com si fos intocable, amb les dones i també amb companys de partit. Lamentablement, aquest comportament és més habitual del que sembla, però esclar, resulta especialment feridor en una persona que feia bandera del feminisme i la defensa del dret de les dones amb lleis com la del només sí és sí.
És per això que aquest escàndol pot tenir conseqüències per al govern de Pedro Sánchez, que ha vist com les seves dues principals banderes, la lluita contra la corrupció i el feminisme, han quedat fortament tacades pels casos Koldo i Errejón. Només cal veure com la dreta hi està sucant pa, i com els líders de l'esquerra estan encara en estat de xoc esperant a conèixer (i tement) el nombre total de víctimes. Evidentment, el PP no pot donar cap lliçó en aquest tema quan pacta amb l'extrema dreta, que nega l'existència mateixa de la violència masclista, però sí que pot aconseguir que l'electorat progressista se senti decebut i traït per referents com el que representava, fins fa unes poques hores, Íñigo Errejón. El cofundador de Podem potser no és del tot conscient del mal que ha fet, amb el seu comportament, a la causa que deia defensar.
