Un canvi al sistema de finançament: ara sí?
En els preàmbuls del Procés, el 2012 l'aleshores president Artur Mas va intentar un pacte fiscal amb l'Estat. Sabia que al darrere tenia el gruix de la societat catalana, començant pel món econòmic. El rebuig frontal amb què va topar –aleshores presidia el govern Mariano Rajoy– va acabar apujant el to del pols sobiranista. Ha passat més d'una dècada i el problema del finançament segueix llastant els comptes públics catalans i el progrés general del país. Malgrat la història recent, que tantes tensions internes ha comportat, la consciència d'aquest greuge segueix generant un gran consens transversal. Cosa que aquest dimarts ha tornat a quedar clara amb el document presentat pel món empresarial català, firmat per més de vint institucions, en què es denuncia l'infrafinançament de la Generalitat a causa d'un sistema de finançament autonòmic que no és ni transparent ni equitatiu ni eficient.
Els empresaris proposen dues vies per sortir d'aquest atzucac històric: un sistema federal equivalent al de països com els Estats Units, que "permetria a les comunitats autònomes disposar de forma directa i dins del mateix exercici fiscal dels ingressos que li corresponen", o el pacte fiscal que va proposar Mas el 2012, que suposaria que la Generalitat administrés i recaptés tots els tributs generats al territori, i assumís un poder normatiu sobre aquests impostos similar al que tenen Navarra i el País Basc. Com va dir aquest diumenge a l'ARA la consellera d'Economia del Govern, Natàlia Mas, si no s'aconsegueix un canvi del sistema de finançament, "hem tocat sostre".
L'actual sistema no té en compte ni el cost de la vida diferencial –amb un euro no compres el mateix a Catalunya que en altres territoris– ni l'ordinalitat, que vol dir que si tu aportes més que un altre territori per càpita també rebràs més per càpita. De fet, els empresaris fan èmfasi en el fet que Catalunya és la segona comunitat més rica i, per tant, aporta molt a la caixa comuna, però cau fins al desè lloc en recursos rebuts i fins al catorzè si s'ajusten les dades al cost de la vida. Sense pretendre deixar d'exercir un grau de solidaritat, el que es pretén és un tracte igual per als ciutadans catalans que per als de la resta de l'Estat. Quan, a més, any rere any es veu com l'execució pressupostària de les inversions no es compleix (el primer semestre de l'any passat només es va executar un 16% del compromès: 370 milions dels 2.276 previstos), el sentiment de greuge es fa més intens. El dèficit d'inversions és un altre llast que pesa com una llosa sobre l'economia catalana, que malgrat tot segueix sent un dels puntals en la creació de riquesa a l'Estat. Un puntal persistentment castigat.
Fa 40 anys que Catalunya està inclosa en el règim comú autonòmic i, tot i que hi ha hagut sis models diferents, mai s'ha aconseguit sortir del bucle de l'infrafinançament. El dèficit fiscal català és una constant: de mitjana, entre el 1986 i el 2021 s'ha situat en el 8,1% del PIB. Davant d'això, torna a fer-se evident el gran consens a la societat catalana per resoldre una qüestió en què li va el futur.