A l'expectativa del canvi de discurs de Sánchez
BarcelonaEl canvi de discurs de Pedro Sánchez en la primera sessió del debat d'investidura va ser tan evident respecte a fa uns mesos que és lògic que desperti una certa desconfiança i obligui a una vigilància, però així és de vegades la política, en què l'aritmètica electoral és capaç d'obrar miracles. Sánchez es va comprometre a activar la "via política" per resoldre un conflicte de "naturalesa política" i, cosa que és més significativa, es va comprometre a "deixar enrere la "judicialització del conflicte" i la "deriva judicial que tant de dolor i fractura ha causat en la ciutadania catalana i espanyola". I a la part final del seu discurs va anunciar, tal com consta al pacte amb ERC, la creació d'una "taula de diàleg i negociació entre el govern espanyol i el de la Generalitat de Catalunya". Cal veure-ho per creure-ho.
I, tanmateix, l'independentisme pecaria de miopia si no valorés aquest canvi de guió i no intentés aprofitar-lo per encarrilar la resolució del conflicte cap a un acord estable. En política cal aprofitar les oportunitats quan es presenten, i és obligació dels polítics intentar treure el màxim rèdit de la correlació de forces en cada moment. I ara que l'independentisme és clau al Congrés, i el PSOE està disposat a posar en marxa una taula de negociació bilateral, seria un error no intentar iniciar un procés de diàleg, encara que els socialistes hi vagin a contracor.
Dissabte també va quedar clar que aquest diàleg serà demonitzat i combatut per la triple dreta, que fins i tot va arribar a amenaçar Sánchez amb portar-lo als tribunals i el va acusar, entre molts altres epítets, de "traïdor". Només cal haver sentit els discursos de Casado, Abascal i Arrimadas per veure que l'alternativa al govern PSOE-Podem s'assembla bastant a un malson. Però ni Sánchez és un traïdor a Espanya perquè vol negociar amb el govern de la Generalitat, ni ERC és traïdora a Catalunya perquè investeix el candidat socialista. Això no va de traïdors ni d'herois, va de política i d'altura de mires i pragmatisme.
En aquest sentit, és el president de la Generalitat, Quim Torra, qui ha d'encapçalar la part catalana de la taula. I més després de la votació al Parlament en què es va rebutjar de forma clara la decisió de la Junta Electoral Central d'inhabilitar Torra com a diputat i, en conseqüència, com a president de la Generalitat. El president i les institucions catalanes en general han de batallar judicialment en totes les instàncies possibles per defensar la figura de la presidència, que no pot ser desposseïda per un organisme administratiu que clarament, segons la majoria de juristes, s'ha excedit en les seves funcions.
La decisió de la JEC és tan indefensable, i respon de forma tan evident a l'objectiu de rebentar la investidura, que fins i tot el PSC es va mostrar crític, encara que fos de manera suau. La defensa de la figura de la presidència de la Generalitat ha d'anar lligada a la reivindicació del "sit and talk" i al principi irrenunciable que l'interlocutor de la negociació l'elegeixen els ciutadans de Catalunya, i no cap junta electoral ni tribunal.
