La mort, aquest dijous 8 de setembre, de la reina Elisabet II suposa un canvi d'època per al Regne Unit. Un altre. Pocs anys després del Brexit, que també ha marcat un abans i un després en la història britànica, la desaparició de la seva monarca més longeva després de 70 anys al tron torna a sacsejar un país immers en temps convulsos. Només cal recordar que fa tot just uns dies hi va haver un relleu a Downing Street, que ara té una nova inquilina, la primera ministra tory Liz Truss. Al clima d'inestabilitat política i social a causa de l'esmentat Brexit, de la pandèmia del covid, de la guerra d'Ucraïna i de la subsegüent crisi energètica, s'hi afegeix ara el comiat a Elisabet II, que no per anunciat deixa de suposar un xoc. Semblava que hauria de durar per sempre. Havia esdevingut una icona, l'últim i més segur referent institucional i identitari per als britànics, que de cop queden una mica més orfes. L'impacte popular de la seva desaparició és innegable.
La reina que va viure una revifada de popularitat mundial gràcies a la sèrie de Netflix The Crown deixa sens dubte un buit al seu país, però també a escala mundial. Si hi havia una personalitat que encarnava la vella institució monàrquica, era ella. Malgrat les continuades polèmiques i els escàndols que han envoltat la seva família, la personalitat d'Elisabet ha aguantat gairebé tota sola l'edifici institucional: la seva extraordinària continuïtat, la seva capacitat d'adaptació, la seva sòbria dignitat, la seva afable seriositat, la seva neutralitat exquisida i alhora la seva implicació amb la missió vital que li va tocar han fet possible superar l'anacronisme que representava. La monarquia parlamentària britànica ha pivotat al seu voltant i ha esdevingut, sens dubte, model per antonomàsia. Els índexs d'acceptació de la seva figura han estat altíssims al llarg de les set dècades en què ha regnat.
Si la seva rebesàvia, la reina Victòria, va donar nom a una època, la victoriana, no és exagerat pensar que, enmig de tants canvis socials i polítics, Elisabet també passarà a definir un temps a la seva terra, el que va de la fi de la Segona Guerra Mundial al post-Brexit, de la descolonització i, per tant, la fi de l'Imperi Britànic a la lenta consolidació d'una Europa unida i en pau que, coincidint amb l'ocàs del seu regnat, ha començat a trontollar.
El seu fill i ara rei, Carles III, no ho tindrà gens fàcil. Hereta un tron sentimentalment molt connotat per l'estimació ciutadana a la seva mare, i hereta, alhora, un país en hores baixes, profundament dividit per la separació política d'Europa, amb un futur econòmic i social incert i amb la temptació escocesa de reprendre el camí de la independència. Mentre tot trontollava, Elisabet ha estat una mena de taula de salvament: sempre hi era i conjurava totes les contradiccions i tensions. Era una reina que representava el passat, però que paradoxalment s'havia sabut adaptar sempre al futur, navegant amb seguretat per tots els canvis. Ara caldrà veure com resisteix el Regne Unit el canvi que suposa la seva mort.
