Aquests últims temps ens hem fet un fart de sentir cantar les excel·lències de Madrid com a paradís de la “llibertat” i el motor del creixement econòmic de l’Estat. Les fissures ja fa temps que s’han fet evidents, especialment durant la pandèmia, però no és nou que hi ha un altre Madrid, desigual i pobre, que no surt als discursos grandiloqüents.
Un dels més coneguts i extrems és el Madrid de la Cañada Real, un assentament irregular, considerat el més gran d’Europa, que és a només 15 quilòmetres de Madrid i que acull centenars de famílies que s’hi refugien en barraques o en cases sense els serveis mínims adequats. La situació és especialment greu en els sectors V i VI, aquest últim el més gran de tots, que no tenen llum des de fa més d’un any. Al V en tenen una mica, però amb una potència que tot just els arriba per tenir una bombeta encesa. Per cuinar o escalfar la casa fan servir butà, però en alguns casos la precarietat és tan gran que alguns veïns no en tenen ni per comprar-se la catalítica.
L’any passat van ser notícia perquè durant la gran nevada de Madrid es van trobar havent de cremar llenya al carrer per cuinar i escalfar-se. Els nens no podien fer els deures, no es podien fer servir calefactors elèctrics i tampoc podien fer servir els electrodomèstics bàsics, com la nevera o la rentadora.
El problema de la Cañada és certament complex. Tant pel tipus de població que hi habita -un recent comunicat de Càritas xifra en un 5% el percentatge d'habitants que es dediquen a la droga, cosa que converteix la zona, a més, en un focus de venda i inseguretat- com per la mescla de població immigrada i espanyola que no ha trobat cap altra sortida habitacional i que fa anys que viu en condicions precàries. El problema és que, com que són habitatges irregulars, no tenen cèdula d’habilitat, i això fa que no puguin tenir comptadors de la llum com els pertocaria. D'altra banda, alguns dels traficants punxen la llum del carrer per a les seves plantacions, i això provoca una sobresaturació de les línies que en causa el col·lapse. És un peix que es mossega la cua i que fa que no hi hagi una solució fàcil per a aquestes gairebé 4.500 persones, 1.800 de les quals menors d’edat, que no es poden regularitzar i pagar pels serveis com voldrien. El problema està enquistat, i encara que el Pacte Regional per la Cañada, del 2017, inclou una estratègia per reallotjar part de la població, les actuacions estan pràcticament paralitzades.
Mentrestant, com va denunciar l’any passat Nacions Unides, continua havent-hi una “emergència humanitària” en aquesta zona, cosa que hauria de fer avergonyir i mobilitzar les autoritats madrilenyes i estatals de manera més clara. Les excuses, tant de l’administració com de la companyia Naturgy, que s’empara en els problemes burocràtics i en la sobreexplotació il·legal de la línia, no justifiquen l’abandonament d'aquests assentaments. Hi ha mecanismes per solucionar la situació de manera provisional fins que no s'hi trobi una sortida definitiva. Les entitats reclamen solucions pal·liatives –generadors, plaques solars, estufes de butà– que evitin un segon hivern de gel, foscor i misèria per a aquests 1.800 menors.
