Caldrà aprendre a conviure amb parcs eòlics i solars

BarcelonaNomés cal mirar les dades per comprovar que els últims deu anys molts territoris de l'Estat han fet un salt cap a les energies renovables mentre a Catalunya la majoria de projectes quedaven bloquejats o oblidats en un calaix per manca de lideratge polític. El resultat és que a hores d'ara el pes de les renovables a l'Estat triplica el de Catalunya. Això vol dir que mentre al conjunt d'Espanya les renovables van aportar el 2022 un 42% de la generació, a Catalunya va ser només el 14,2%.

Els motius són diversos i caldria analitzar-los, però avui en dia hi ha un consens molt ampli que ha sigut un error i que ara toca, mai més ben dit, posar-se les piles i començar a treballar a velocitat de creuer. Segurament no hi ha ajudat la geografia, ja que a Catalunya no hi ha disponibilitat de grans extensions de terreny improductiu com sí que hi ha a l'Aragó o a les Castelles, hi ha més valoració del paisatge (i, per tant, més oposició al territori), i a més no hi ha hagut sensació d'urgència perquè la majoria de l'electricitat prové de les centrals nuclears. Tot plegat ha provocat una paràlisi que ha permès a altres territoris situar-se en una posició d'avantatge en un camp que és estratègic per al futur immediat.

Així, per exemple, a Castella i Lleó les renovables suposen ara mateix el 96% de tota la capacitat de generació; a Extremadura és un 81%, igual que a Castella-la Manxa; a l'Aragó és un 76%, i a Galícia (gràcies a l'eòlica) un 71%. A Catalunya ara mateix les renovables suposen un ínfim 31%. És cert que Catalunya lidera la producció sense CO2 perquè les nuclears en aquest sentit són netes, però tenen data de caducitat.

L'actual govern monocolor d'ERC s'ha compromès a accelerar la transició energètica i a girar com un mitjó la política de les renovables. Això vol dir que haurà de ser capaç de prendre decisions que li suposin desgast al territori, perquè mai es podrà decidir a gust de tothom. Si Catalunya vol augmentar la seva autonomia estratègica haurà de buscar un equilibri entre el valor paisatgístic i agrícola i la generació d'energia. L'altre camí és subarrendar la producció d'energia a fora, per exemple a l'Aragó, però això també té contraindicacions, per exemple el fet de renunciar a tenir una indústria de renovables pròpia potent.

El cas és que som davant d'un canvi de paradigma. Si abans es podia abastir Catalunya amb cinc o sis centres de producció, amb les nuclears i les hidroelèctriques, ara s'ha de caminar cap a un sistema en xarxa amb múltiples centres generadors repartits pel territori, fins i tot al mar, tal com es preveu en el mapa eòlic dissenyat pel ministeri, que preveu un parc al golf de Roses. Potser no es podrà arribar mai a una cobertura com la de Castella i Lleó i sempre caldrà importar una part de l'energia, però és indubtable que Catalunya no pot quedar fora d'aquesta cursa ni confiar que altres faran la feina per ella. Caldrà acostumar-se a conviure amb parcs solars i eòlics a prop de pobles i ciutats, i confiar que el Govern serà capaç d'aplicar-s'hi amb els màxims consens i complicitat possibles.