Cal repartir els costos de la crisi

BarcelonaEls sindicats UGT i CCOO han amenaçat aquest dimecres amb una "tardor calenta" de mobilitzacions si no hi ha un acord per apujar els salaris en un context d'inflació disparada. És evident que un dels efectes de la inflació, situada ara mateix al 10,2%, la més alta des del 1985, és que els salaris i, per tant, els treballadors perden poder adquisitiu. A la pràctica, doncs, és com si els estiguessin abaixant el sou perquè cada vegada poden comprar menys amb la mateixa quantitat de diners. Al davant d'aquesta situació hi ha els empresaris, que addueixen que, amb els costos energètics disparats, una pujada de sous generalitzada obligaria moltes empreses a tancar o a acomiadar treballadors. I també asseguren que estan mantenint els marges per contenir els preus, cosa que caldria verificar sector per sector. La situació, doncs, és especialment complexa, però en última instància és al govern espanyol –que és el que té les principals palanques en política econòmica– a qui correspon actuar per minimitzar els danys.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar al mes de març a bombo i platerets que auspiciaria un pacte de rendes entre patronals i sindicats per repartir equitativament els costos derivats de la guerra a Ucraïna. La idea, però, que empresaris i treballadors es posarien d'acord per repartir-se els sacrificis de manera equitativa motu proprio i sense intervenció de l'Estat ha resultat ingènua. La concertació social sempre és la millor opció, com es va demostrar amb la reforma laboral, però no sempre és possible. I més quan la patronal CEOE no té cap interès en treure les castanyes del foc a un Sánchez enfonsat a les enquestes i amb evidents problemes de cohesió interna a l'executiu.

Per molt que li faci mandra, doncs, és a Sánchez i al seu govern a qui correspon agafar el toro per les banyes i presentar unes línies mestres del que hauria de ser aquest pacte de rendes, encara que comporti prendre mesures impopulars. La idea del pacte de rendes és en si raonable. Tothom es posa d'acord per perdre en funció de la seva riquesa sempre amb la prioritat de salvaguardar els més vulnerables. Això vol dir que l'augment de sous pot pactar-se en funció d'una escala de salaris, de manera que els més baixos pugin més i els més alts menys. Una filosofia que també es podria ampliar a sectors com els funcionaris o els jubilats amb les pensions més altes.

Però segurament un veritable pacte de rendes també ha d'anar més enllà dels sous i preveure vies per evitar l'especulació en els preus dels productes de primera necessitat o de l'energia (com ja s'ha fet en part) i també mesures fiscals que ajudin a la redistribució dels costos, sobretot en aquells que s'estan beneficiant de la conjuntura actual, com les elèctriques. La situació econòmica és dramàtica i res fa pensar en una recuperació a curt termini, al contrari. La tardor, amb l'arribada del fred i sense el gas rus, es preveu difícil per a països com Alemanya, un dels nostres principals clients. I val més que Sánchez es vagi fent a la idea que arriba un moment en què és ell el que ha de ponderar quina és la manera d'assegurar el bé comú.