El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha defensat aquest dilluns l'amnistia en solitari al Senat davant dels barons del PP, entre els quals la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, assetjada per l'escàndol del frau fiscal reconegut per la seva parella. El president Aragonès buscava el cos a cos amb el PP i l'ha trobat en plena precampanya electoral. Tot i això, i més enllà dels interessos electorals, l'amnistia necessita ser defensada en tots els fòrums possibles, fins i tot en aquells que, com el Senat, s'han convertit en una mera caixa de ressonància dels arguments del PP. És important, davant del silenci del PSOE, que se sentin els arguments a favor de l'amnistia més enllà de l'Ebre i que es contrastin argumentacions.
En el cas d'aquest dilluns s'ha pogut comprovar el xoc entre dues visions oposades d'Espanya. En una, la que ha defensat Aragonès, Catalunya hauria de poder decidir lliurement el seu futur: si vol continuar lligada a Espanya o, si no, el tipus de relació que hi vol mantenir. En canvi, per a Ayuso Catalunya "és de tots els espanyols, igual que Madrid", i no té cap dret a decidir res. O sigui, segons aquesta interpretació l'opinió dels catalans (que més que catalans serien espanyols residents en una comunitat autònoma anomenada Catalunya) no té cap valor. I fins i tot en el cas que un 99% estigués a favor de la independència, segons Ayuso això no canviaria res, perquè "Catalunya no és una nació sobirana" i no existeix aquesta "disponibilitat".
En aquest sentit, seria interessant saber si el PSOE també té la mateixa concepció d'Espanya o si bé és capaç d'oferir-ne una de diferent. És cert que els socialistes s'han anat obrint a gestos com el de l'ús de totes les llengües al Congrés, però hi ha molt camí per recórrer en l'àmbit del reconeixement de la plurinacionalitat. I en darrera instància caldria preguntar-li al PSOE quin valor atorga a l'opinió dels catalans i si està disposat a fer cessions reals de sobirania (finançament singular, aeroport, etc.) o si en aquest àmbit no difereix gaire del PP. La desjudicialització ha sigut un pas molt important, sens dubte, però no és un fi en si mateix, sinó que era un pas per poder abordar sense l'espasa de Dàmocles de la justícia una solució negociada al conflicte.
Davant la impossibilitat d'una independència unilateral, tal com es va poder comprovar el 2017, l'únic camí que queda per avançar és el de la negociació amb l'Estat amb la força que atorguen les urnes. És a través del debat democràtic, fins i tot amb inferioritat de condicions com aquest dilluns al Senat, que s'ha de plantar cara i exposar els arguments que, almenys fins que les urnes no diguin el contrari, comparteixen una majoria de catalans. Del que es tracta, finalment, és de demostrar a Ayuso i la resta de barons del PP que la veu dels catalans no es pot seguir ignorant indefinidament sense que hi hagi conseqüències. I la primera és que el PP ho té molt difícil per tornar a la Moncloa si no canvia d'actitud.
