Cal abordar i resoldre la situació dels autònoms

Més de mig milió de treballadors de Catalunya són autònoms –a escala estatal la xifra supera els tres milions–, treballen pel seu compte, depenen de la seva pròpia iniciativa per buscar-se i fer la feina i són imprescindibles per a l’economia. Però a vegades sembla que l’empenta i la iniciativa, més que premiar-se, es castiguin. Deixant de banda els tràmits burocràtics, que per molt que ja estiguin digitalitzats encara tenen molt marge de millora, el sistema actual s’ha de canviar.

És evident que un autònom que guanya 700 euros al mes i un altre que arriba als 4.000 no haurien de pagar el mateix. Però ara el treballador, guanyi el que guanyi, pot decidir pagar la quota mínima de 294 euros. El sistema, doncs, perjudica els que facturen menys i afavoreix els que tenen més ingressos, cosa que enquista una injustícia fiscal que, en el cas dels treballadors amb contracte i nòmina, sí que preveu mesures de correcció. I el resultat d’un mètode desequilibrat com aquest és que alguns paguen més del que els tocaria, assumint una part de la responsabilitat que hauria de correspondre als que en surten més afavorits respecte al que guanyen.

En aquest sentit, la proposta del govern espanyol, de reformar la cotització per trams dels autònoms en funció dels guanys, té lògica. Que qui tingui més ingressos pagui més impostos no és cap proposta revolucionària a l’Europa del segle XXI. El problema és com s’ha d’executar tot això i la clau de volta és definir concretament què guanyen realment els autònoms. O sigui: quines despeses poden tenir en compte per restar-les de tot el que facturen i concretar la xifra d’ingressos nets a partir de la qual es calcularà què han de cotitzar. Ara mateix aquest és el punt més complicat de la negociació entre el govern espanyol i les organitzacions d’autònoms.

Un fotògraf que té un estudi se n’ha de poder desgravar les despeses, perquè són per fer la seva feina, però un que fa les fotografies a l’exterior també necessita un ordinador, programari, una taula, una cadira i electricitat per processar-les, i internet per enviar-les. De la mateixa manera que un escriptor també té uns requisits semblants per treballar. Una decisió ben planificada que tingui en compte tots aquests aspectes i sigui prou flexible per adaptar-se a feines noves que potser tot just comencen a existir marcarà la diferència entre un canvi per millorar el sistema, fer-lo més just i redistributiu, o un nyap que en lloc d’impulsar l’autoocupació la compliqui encara més i perjudiqui l’economia.

Sigui com sigui, és clar que la situació dels autònoms s’ha d’abordar i resoldre d’una vegada. I no només en aquest aspecte: la manera d'incentivar i animar la iniciativa privada i l'emprenedoria és posar-ho més fàcil als ciutadans amb empenta, no més difícil. La contribució a la Seguretat Social hauria de ser equitativa, però també senzilla, ràpida i sense traves. La tecnologia per fer-ho existeix, però l’administració ha d’estar prou organitzada per aprofitar-la.