Cada cop pitjor
BarcelonaPer esperada que fos la notícia, no deixa de ser greu. Per primer cop en la història des de la fi de la dictadura i la recuperació de la democràcia i l'autogovern, un president de la Generalitat, Quim Torra, és apartat del seu càrrec no pels electors o pel Parlament, sinó per un tribunal. El Tribunal Suprem ha dictat per unanimitat la seva inhabilitació per no haver retirat a temps del balcó del Palau de la Generalitat una pancarta en defensa dels presos polítics i els exiliats en període electoral. Més enllà de si l'acte de desobediència a mitges era oportú o necessari, la decisió judicial sens dubte no guarda el més elemental principi de proporció. Suposa un altre pas en l'absurda judicialització de la democràcia espanyola. Mentre no torni la política en majúscules, és a dir, mentre no s'afronti la qüestió sobiranista catalana des de la negociació política, no hi haurà cap sortida democràtica possible. La via repressiva de l'Estat, sigui a través de les forces de seguretat (com va passar durant el referèndum de l'1-O) o de les instàncies judicials, lluny d'aportar cap solució no fa sinó enquistar les posicions i encrespar els ànims. No porta sinó més radicalitat.
El president inhabilitat ha convertit la fi del seu mandat, un final repressiu que de fet mai ha amagat que ell mateix buscava, en una crida a convertir les pròximes eleccions catalanes en un nou plebiscit: "Preparem-nos per a la ruptura democràtica, pacífica i desobedient". Tot i que l'acata, no accepta la sentència, que portarà a instàncies europees. I de la mateixa manera, en el seu equilibrisme entre el vol i dol, acaba el seu mandat renegant del caràcter autonòmic del Govern que ell mateix ha presidit: "Un dels obstacles de la independència és l'autonomia". En fi: malgrat la seva insistència en la dedicació absoluta que ha menat els darrers temps per frenar el covid, el primer que ha fet després de ser apartat pel Suprem ha estat saltar-se les pròpies recomanacions per sortir a la plaça Sant Jaume a donar-se un bany de masses sense distància sanitària de seguretat. Torra, doncs, posa fi a la presidència com volia: com a víctima, deixant la política oficial per situar-se allà on sempre s'ha trobat més còmode, en la mobilització de carrer.
Amb la inhabilitació de Torra, el panorama que queda a Catalunya és d'una gran incertesa, tant pel que fa al complicat dia a dia de la pandèmia com a l'horitzó d'una sortida a la crisi política: amb un govern interí per a quatre mesos i escaig i amb un calendari electoral a remolc de la decisió del Suprem -les eleccions es prefiguren per al 7 de febrer-. Immersos en una gravíssima crisi sanitària, econòmica i educativa, una inèdita situació de provisionalitat com aquesta, que comportarà més tensió institucional i menys efectivitat d'un govern agònic, és el pitjor que podia passar. L'estratègia de la tensió ha portat la previsible i lamentable resposta d'una alta judicatura que no perd ocasió per erigir-se en àrbitre polític. Si fins ara la inestabilitat de la coalició de govern ja era la norma, ara ens trobarem amb un executiu encara més dèbil i amb un llarg període preelectoral.
