Ningú defensa la burocràcia. Cap ciutadà, cap polític. Més enllà de colors ideològics, tots els partits estan d'acord amb la necessitat d'agilitzar l'administració pública. És una promesa recurrent i transversal. Però, pel que sembla, és tan fàcil dir-ho com difícil aconseguir-ho. El funcionament de les institucions segueix sent feixuc, lent, enrevessat. Ho pateixen els ciutadans i ho pateixen els qui accedeixen a càrrecs directius a l'administració: aviat s'adonen que difícil que és canviar inèrcies i lluitar contra les normatives i contra lògiques corporatives. El garantisme i la transparència (amb l'objectiu d'evitar corrupcions, amiguisme o arbitrarietat) són necessaris, però no poden acabar convertint-se en una pesada llosa. Els que ho viuen des de dins saben que per moure un moble o contractar el més mínim servei has de seguir procediments laberíntics. Els que ho vivim des de fora, siguem persones individuals, empreses o entitats, topem amb un sens fi de paperassa (encara que sigui digital) i de condicions a vegades inversemblants. Com en el castell kafkià, de finestreta en finestreta, molts acabem desesperats. Es perden massa energies, massa inversions, massa oportunitats. Cal molt de temps (és a dir, molts diners) per tirar endavant iniciatives particulars o col·lectives davant d'un poder administratiu que et mira des de la desconfiança, no des de l'empatia o la complicitat. Tot són sol·licituds, requisits, controls, certificats i comprovacions prèvies. Una cursa d'obstacles. No t'ho posen gens fàcil.
Com es pot revertir aquesta relació entre administració i administrats? Com es pot girar la truita i donar prioritat a l'acció ciutadana de manera que els controls vinguin després? El nou govern d'Illa, com ha estat habitual en els que l'han precedit, es proposa aconseguir una transformació a fons del sector públic. Ho ha anunciat aquest dilluns el conseller de Presidència, Albert Dalmau, amb un parell d'iniciatives concretes ja sobre la taula: acabar amb l'obligatorietat de la cita prèvia (en el marc de la lluita contra la bretxa digital) i crear 2.000 places de pràctiques remunerades per a joves estudiants (davant el fet que d'aquí al 2030 es jubilaran el 14% dels funcionaris actuals). Es crearà, també, un grup d'experts que han de fixar les pautes del canvi, amb Carles Ramió (UPF) al davant. Un Ramió que el 2013, en època del president Artur Mas, ja va formar part d'una comissió amb el mateix objectiu. En efecte, l'objectiu d'una administració moderna, eficaç i eficient ve de lluny. El prestigi de Ramió és incontestable.
Les receptes són prou conegudes: despolititzar càrrecs intermedis, simplificar organismes i estructures, professionalitzar la direcció pública –Dalmau es proposa redissenyar l'Escola d'Administració Pública–, anar més cap als contractes laborals que cap als funcionarials –amb una selecció, però, que respecti els principis d'igualtat, capacitat i mèrit–, establir sistemes potents de direcció, control i avaluació dels serveis concertats externs... No serà fàcil. Hi haurà resistències. Però l'antiburocràcia respon a un estat d'opinió molt ampli. Assolir avenços revertiria, també, en un aval per a la política i les institucions.
