Els talls generacionals formen part de l’evolució humana. Més enllà de les acceleracions de la història, els canvis de mentalitat de pares a fills s’han donat sempre i han reflectit el que Jünger, seguint el fil de Hegel, va anomenar “l’esperit del temps”. En les dues dècades del segle XXI, els temps han estat marcats per la creixent consciència ecològica davant el canvi climàtic, pels feminismes i la fluïdesa de les identitats de gènere, per l’allargassada crisi de les ideologies covada a finals del segle XX, per la irrupció del terrorisme global jihadista i per una globalització comunicativa i econòmica que ha portat una forta precarietat vital i l’encongiment de les classes mitjanes, sobretot a les democràcies occidentals, després de dècades de progrés sostingut des de la Segona Guerra Mundial.
Tot això és el que, a grans trets i potser sense ser-ne plenament conscients, defineix la mentalitat de la generació dels zetes, els joves nascuts a partir de finals dels 90. En contraposició, els seus pares o avis formen part d’un altre univers sociopolític i mental, el de la postguerra mundial i, en el nostre cas, el franquisme. En l’entorn occidental, marcat geopolíticament per la Guerra Freda, van ser uns anys de creixement econòmic i progrés en el benestar col·lectiu. L’alternança de democràcia cristiana i socialdemocràcia, més l’esclat del Maig del 68, van portar una evolució social consistent i no traumàtica. Malgrat l’amenaça nuclear i les crisis de la descolonització, van ser dècades d’optimisme i avenços tant socials com tecnològics. I tot i la irrupció del neoliberalisme a partir dels anys 80, amb Thatcher i Reagan, els boomers han anat millorant el seu nivell de vida. La caiguda del bloc soviètic va fer allargar el miratge, que en el cas català va tenir encara els Jocs del 92 com a cirereta del pastís.
I precisament això -un horitzó de progrés- és el que els que formen part de la generació Z veuen que no tenen: de fet, són conscients que aniran a pitjor. Atrapats en la precarietat laboral -l’atur juvenil és especialment greu a Catalunya i Espanya- i en el problema de l’habitatge, han perdut la fe en un sistema que no els dona sortides. Se’n senten més víctimes que partícips. La crisi financera global a partir del crac de Lehman Brothers del 2008, abordada amb retallades de les polítiques socials, va marcar un abans i un després. I la pandèmia del covid-19 ha sigut una altra patacada, tot i que en aquest cas les polítiques públiques no han sigut d’austeritat. Naturalment, ni tots els boomers se n’han sortit ni tots els zetes ho viuen igual (per exemple, molts fills d’immigrants sí que estan millor que els seus pares), però la bretxa econòmica generacional és, en aquest cas, un fet ben real i punyent.
