Bon govern (amb picades d'ullet i de continuïtat al d'Aragonès), normalitat institucional (una crítica implícita als anys del Procés) i respecte (una aposta per col·laborar des de les diferències ideològiques o nacionals). Amb aquest triplet d'ordre, el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha tancat aquest dimarts la seva intervenció al debat de política general. Ho ha fet amb un discurs sense sorpreses. No és, en efecte, un polític donat a gestos espectaculars. Com ell mateix reconeix, el que li interessa és la feina planificada.
Dins la previsibilitat, doncs, l'èmfasi l'ha posat en la solució a la crisi de l'habitatge –50.000 pisos fins al 2030 amb una inversió de 4.400 milions– i en el nou finançament singular. La recepta per a l'habitatge? Col·laboració de totes les administracions, acceleració dels processos burocràtics i entesa publicoprivada. De fet, aquesta fórmula també serveix per a la majoria de polítiques que es proposa tirar endavant amb el suport parlamentari d'ERC i els comuns. En contraposició amb el populisme neoliberal de governs com el d'Ayuso, Illa fa una defensa tancada dels serveis públics, això sí, amb un funcionament modernitzat i obert a la concertació amb la societat civil. Sense dir-ho, és un programa de tall clàssic socialdemòcrata: "Prosperitat compartida", ha dit.
El president, conscient de la seva debilitat parlamentària, no ha sortit del guió dels pactes d'investidura. De cara al món republicà independentista, s'ha fet fort en el compliment del nou model singular de finançament i posant la llengua catalana com un pilar, amb una picada d'ullet a l'enfortiment de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i al mateix Prat de la Riba, mite del catalanisme constructiu. També en això, la vocació institucional ha quedat clara. De cara als comuns, la promesa de l'habitatge. Més missatges? Al món empresarial: Catalunya ha de tornar a liderar econòmicament Espanya. A la ultradreta, tant l'espanyolista com la independentista: respecte a la immigració, que ha ajudat i ajuda a construir un país millor i de tots.
Si se sumen tots aquests eixos del discurs –finançament, consens per la llengua, lideratge econòmic, integració de la immigració, serveis públics de qualitat–, i hi afegim l'inici dedicat a la situació internacional i la preocupació per la seguretat –amb l'objectiu d'enfortir els Mossos–, Illa ha recordat el Pujol dels anys 80. De nou ha quedat clara la seva aposta de centralitat. I de nou han quedat clares, també, les ganes de deixar definitivament enrere la Catalunya del Procés, a la qual només s'ha referit per instar els jutges a aplicar l'amnistia. Illa, sens dubte, voldria poder girar full.
Sí: Illa té l'avantatge d'una oposició dèbil i erràtica. Però no ho té fàcil. Els problemes s'acumulen i les urgències són vistoses. Aquest mateix dimarts hi ha hagut un incendi en un tren de Rodalies. La sequera persisteix, la sanitat segueix tensionada, l'educació desorientada, les energies renovables endarrerides, els desnonaments a l'ordre del dia, l'administració anquilosada, les entitats socials ofegades, el món productiu necessitat d'estímuls i la llengua en clar retrocés. S'ha de passar molt de pressa dels bons propòsits a l'acció.
