No és habitual que l'economia superi les expectatives, però això és exactament el que està passant en el cas d'Espanya i també de Catalunya, on els organismes propis i també els internacionals han hagut d'anar recalculant a l'alça totes les seves previsions per a aquest any. L'últim a fer-ho ha estat el Fons Monetari Internacional, que ha apujat mig punt la seva previsió anterior i situa el creixement espanyol per al 2024 en el 2,9%. Per fer-nos una idea de la magnitud d'aquesta xifra, el 2,9% és la previsió de creixement més elevada de totes les economies avançades, superior fins i tot a la dels Estats Units o el Canadà.
Els motius que apunta l'FMI són ja coneguts, el turisme i el consum intern tiren del carro, però hi ha un tercer factor que també remarca: l'impacte dels fons europeus Next Generation. Aquesta palanca és especialment important perquè aquests fons s'han posat en marxa precisament per fer que les economies europees siguin més competitives i apostin per la innovació, la digitalització i la indústria verda. O sigui, aquests diners que ara flueixen cap a Espanya deixaran d'arribar en algun moment, i llavors s'haurà de veure si s'han invertit bé i han ajudat a transformar el model econòmic o simplement han servit per augmentar unes dècimes el creixement d'alguns anys concrets. Com ja va passar amb plans com el tristament famós pla E de Zapatero, d'aquí uns anys potser ens penedim de no haver sabut aprofitar prou l'oportunitat històrica que suposen aquests fons per augmentar la competitivitat i no tenir economies dependents exclusivament del sector serveis i els sous baixos.
En el cas de Catalunya va ser el mateix Govern el que va augmentar la previsió la setmana passada fins al 2,7%, la mateixa que calcula el govern espanyol per al conjunt de l'Estat, una xifra més conservadora que la de l'FMI. El Banc d'Espanya i l'OCDE situen el creixement espanyol en el 2,8%, entremig dels dos. En tot cas el que es demostra és que l'economia està creixent més de l'esperat a Espanya en un context d'alentiment a nivell mundial. Resulta especialment cridaner el cas d'Alemanya, que no aixeca el cap i es manté en números vermells. Com recordava fa uns dies l'economista Jordi Galí en un article a l'ARA, la UE ha sigut incapaç de reduir la bretxa de competitivitat amb els Estats Units des dels anys 90; al contrari, l'escletxa s'ha ampliat fins al 34%.
És per aquest motiu que aquesta bonança s'ha d'agafar amb pinces, veure què hi ha de conjuntural i què d'estructural, i quin pes tenen sectors volàtils com l'immobiliari, que ja va donar un gran disgust a l'economia espanyola durant la crisi del 2008. Precisament hem d'aprendre de les lliçons d'aquell període per no repetir els mateixos errors, i admetre que hi ha molts deures per fer a Catalunya, per exemple, per augmentar el pes de la indústria en el PIB, una assignatura pendent, i evitar la fuga de cervells en sectors clau en l'economia del futur com el biomèdic o la computació. El moment de fer-ho és ara, creixent al 3%. Si no, després tot seran lamentacions.
