El bon ritme econòmic català i els reptes pendents

De nou, les dades desmenteixen el relat de la decadència catalana. Ja sabem que els apocalíptics no es donaran per assabentats, però hauran d'agusar el seu enginy distorsionador per mantenir la idea que el Procés va enfonsar el país. Les lectures mecanicistes acostumen a simplificar massa la realitat. El malestar i la incertesa política sens dubte influeixen, entre altres coses, perquè el sector públic és un motor econòmic important, però l'automatisme causa-efecte no acostuma a ser tan clar. El cas és que l'economia catalana, malgrat el post-Procés i malgrat un govern dèbil, ha experimentat en el primer trimestre de l'any un creixement de l'1,1% del PIB (l'indicador que mesura l'activitat econòmica d'un territori), el doble que l'espanyol (0,5%) i, per tant, ha esquivat un cop més la recessió tècnica en què s'ha instal·lat el conjunt de la zona euro, on els vint països que la conformen han encadenat dos trimestres seguits amb decreixements del 0,1%. En relació amb un any enrere, l'economia catalana s'ha expandit un 2,9%. Pas mal.

Per descomptat, a l'hora de valorar aquesta dada, tampoc no es pot caure –ni deduir– en cap mena de triomfalisme simplista. S'imposa la cautela. Que anem millor que els veïns no vol dir que anem bé. Hi ha moltes febleses i molt marge de millora. Els factors d'aquest creixement són diversos i no necessàriament sòlids ni suficients. Les exportacions, l'increment de l'activitat turística i la inversió empresarial han estat els motors del creixement a Catalunya. En el capítol inversor, per exemple, la que creix de debò és la del sector de la construcció (2,3%: la nova llei de l'habitatge hi pot haver influït), mentre que, en canvi, la inversió en béns d'equipament (com ara maquinària industrial o vehicles) ha crescut en un més modest 0,5%. Així doncs, on anem realment bé és en el totxo i el turisme: aquest any es preveu un nou rècord de visitants i d'ingressos, per sobre del 2019, abans de la pandèmia. No és ben bé el més desitjable, oi? I com que la capacitat productiva és la mateixa que la d'abans de la pandèmia, de moment no s'ha disparat la inversió empresarial.

Hi ha, en tot cas, més alegria i un cert optimisme, cosa que també s'ha notat una mica en el consum, que en el sector públic ha crescut en un 0,5%, i en el privat, un més modest 0,2%, en part per l'encariment del crèdit decretat pel Banc Central Europeu i, sens dubte, també per la inflació, que continua disparada sobretot en els productes troncals del cistell de la compra familiar, només compensada per l'abaratiment de l'electricitat, els combustibles i el gas natural. Tanmateix, el dopatge públic dels preus de l'energia té data de caducitat: la Comissió Europea ja ha advertit Espanya que hi ha de posar fi per reduir el seu dèficit.

En resum: les xifres del primer trimestre són bones per a l'economia catalana, que, tanmateix, està molt lluny d'una autèntica arrencada. Li falta més diversificació, més productivitat, més professionals ben formats, més ocupació. En conjunt, més ambició. Encara falta molt.