Un bon any per al turisme que hauria d'animar a repensar el model

La pandèmia va tallar de cop tot el debat sobre el turisme i com fer-lo sostenible sense eliminar el que ara ja és sens dubte una de les principals fonts d'ingressos del país. Després de l'aturada, que va evidenciar fins a quin punt aquesta dependència era extrema, i de la lenta recuperació dels anys posteriors, enguany finalment s'ha arribat a xifres espectaculars que freguen, tot i que encara no superen, els rècords dels 2019 en alguns indicadors. La temporada d'estiu ha estat especialment bona al juliol, i més a Barcelona, on hi ha hagut ocupacions del 95% en molts dels hotels, que a la costa, on l'ocupació també ha estat molt bona tot i que no s'han cobert del tot les altes expectatives que hi havia a l'inici de temporada.

Segons les dades de l'Institut Nacional d'Estadística, Catalunya en global ha rebut 2,56 milions de viatgers al juliol, més que el 2019, tot i que en nombre de turistes estrangers, 2,3 milions, encara s'està un 2,5% per sota de les xifres, d'altra banda extraordinàries, d'ara fa quatre anys. Tot i això, són xifres molt bones que han fet tornar l'antic debat sobre la saturació turística d'algunes zones, especialment urbanes, i l'impacte que provoca sobre els ciutadans. Que el turisme hagi tornat és una bona notícia, perquè això és bo per a l'economia global, ja que el seu impacte va molt més enllà dels llocs de treball directes que es creen en el sector i fins i tot dels beneficis que n'obté la indústria pròpiament considerada turística. Hi ha molts més sectors que el pròpiament de serveis que se'n beneficien, i és important que en siguem conscients.

Tot i això, el debat a fons sobre com gestionem aquest turisme i fins a quin punt aquest creixement pot ser exponencial ja és urgent. Perquè com bé ha explicat l'economista Miquel Puig, el turisme no sempre crea riquesa o, si més no, no redistribueix aquesta riquesa entre el conjunt de la societat, ja que viu de feines no especialitzades amb sous baixos –d'aquí el problema que hi ha hagut els últims anys per cobrir totes les vacants– i provoca un augment de preus tant en el consum com en l'habitatge residencial. L'exemple màxim d'això és el que està passant ara mateix a Eivissa i Formentera, on els mestres no troben lloc on viure i alguns han de passar mesos dormint al cotxe. No són només ells: ja fa anys que ni metges, ni policies ni altre personal de serveis vol anar-hi perquè no els surt a compte o, directament, no poden assumir el cost de la vida normal en unes illes entregades en cos i ànima a l'especulació turística.

Aquí encara no estem en aquesta situació, però hi arribarem si abans no s'hi posa fre. I no és fàcil fer-ho, perquè la indústria turística té una naturalesa depredadora que és difícil de controlar. Per això és urgent que, en tot cas, es mantingui o s'ampliï el control de l'habitatge turístic, hi hagi una planificació –consensuada però realista– de les places hoteleres factibles, i es tinguin en compte les necessitats dels ciutadans per sobre de les dels visitants, que són benvinguts, però no en són l'ànima.