Què fem nosaltres per la biodiversitat?

La cimera de l'ONU sobre biodiversitat s'ha tancat a Mont-real amb un final agònic i un resultat interessant. Com sempre, es pot veure el got mig ple o mig buit. Sobre el paper, hi ha un avenç clar: s'ha decidit que el 2030 hi ha d'haver un 30% de les superfícies terrestre i marina protegides. Actualment el nivell global de protecció terrestre està en el 17%, i el dels oceans, en el 8%. En un cas i en l'altre caldrà fer passos decidits per assolir l'objectiu fixat. I no serà fàcil, perquè, com ja s'ha vist amb la crisi climàtica, una cosa són els acords i una de ben diferent el seu compliment efectiu. La implementació toparà amb necessitats i interessos econòmics. Ja veurem fins on arriba el compromís real dels governs. En tot cas, d'entrada han firmat la declaració Kunming-Mont-real (la reunió s'havia de fer a la ciutat xinesa de Kunming, però la política de covid zero ho va impedir) 188 dels 196 països que formen part de la convenció de l'ONU per a la biodiversitat, entre els quals no hi ha, per exemple, els Estats Units ni el Vaticà, que només hi han participat com a oients. L'acord també inclou la creació d'un fons de 200.000 milions anuals de dòlars i el compromís dels països desenvolupats d'aportar-ne 20.000 més a partir del 2025 per ajudar els més pobres a dur a terme la protecció i restauració de la vida salvatge, i a elevar-ho a 30.000 a partir del 2030. Perquè, com s'ha fet evident en casos com els de la soja o el cafè, el primer món es protegeix mentre externalitza la pèrdua de biodiversitat.

Sense deixar de ser important, més enllà del percentatge d'espai a protegir, la clau de l'èxit d'aquesta política està en la gestió efectiva d'aquestes àrees. Massa sovint rere la protecció legal d'un territori natural a la pràctica hi ha una clamorosa deixadesa. Queda molt bé fer lleis per complir els convenis internacionals, però no s'hi val si després són paper mullat. Catalunya respon en part a aquest esquema. Tenim prop del 32% del territori terrestre protegit com a espais naturals. Molt bé. Tanmateix, els recursos per gestionar-los deixen molt a desitjar. Les dades de pèrdua de biodiversitat són crues: en els últims 20 anys hi ha hagut una pèrdua de la quarta part de les poblacions d'animals salvatges a Catalunya. I després encara hi ha l'evidència que en un país densament poblat com el nostre, per salvar la biodiversitat cal actuar en l'urbanisme, l'agricultura, el turisme, la indústria i les comunicacions. Només amb visions globals, fruit d'acords assumits per tots els agents, es podrà avançar de debò.

I el que val per a les zones terrestres també val per al mar. Pel que fa a la part marina, a Catalunya de fet la cosa és clarament pitjor: tant, que no sabem ni quin percentatge està protegit. La culpa? La disputa competencial entre Estat i Generalitat. En tot cas, de zones marines gestionades només hi ha el cap de Creus i les Medes, dos punts on la pressió turística és molt elevada. Tot just ara s'estan engegant iniciatives de cogestió marina amb la participació de pescadors, científics i administració. Ja tocava.

Benvingut sigui l'acord global per a la biodiversitat. I apliquem-nos-el de debò a Catalunya.