El diagnòstic estava clar, i coincideix amb el que s'ha estat dient aquests últims anys tant des del sector públic com del privat. Europa s'ha quedat estancada, no acaba d'avançar amb innovació pròpia i la seva supervivència comercial actual està en mans de la Xina i dels Estats Units, de qui també és dependent en el camp militar i, des de la guerra d'Ucraïna, igualment en el terreny energètic. Mario Draghi, l'exdirector del Banc Central Europeu que va "salvar" l'euro durant la crisi financera, tenia l'encàrrec de fer un informe sobre com millorar la competitivitat de la Unió Europea i aquest dilluns, tenint aquest context en ment, va presentar el seu pla, que tot sembla que marcarà el full de ruta de l'actual legislatura europea.
Draghi, polític conservador que també ha estat primer ministre a Itàlia i un prestigiós economista, creu que la situació és greu i que cal actuar amb urgència i amb mesures molt concretes. Així, bàsicament recomana actuar, a grans trets, en tres grans línies: innovació, energia i indústria militar. En el terreny de la innovació proposa invertir fortament en les noves tecnologies que encara s'estan desenvolupant, com ara la intel·ligència artificial, per fer-s'hi un forat. Es tractaria, diu, d'eliminar barreres burocràtiques o econòmiques que fan que les idees i els treballs que sorgeixen a Europa no acabin trobant el finançament necessari per créixer. La prova que això és així, diu, és que només quatre de les cinquanta grans companyies tecnològiques de tot el món són a la UE. En el camp energètic també hi veu una oportunitat, però això també requereix una major inversió en la renovació de tota la xarxa de distribució de l'energia i separar el cost de les energies renovables i sostenibles. I, per acabar, proposa també unir esforços de tots els països per crear una indústria militar pròpia que eviti la dispersió i la poca eficiència del –d'altra banda, ingent– mercat actual d'armament europeu.
Per fer tot això calen sobretot tres coses: una inversió multimilionària que ell ha xifrat entre els 750.000 i els 800.000 milions a l'any; uns canvis importants en la burocràcia i l'estructura organitzativa interna de la UE que permetin actuar de manera ràpida i unitària, i un acord polític d'alt nivell que impedeixi els vetos i faci que tothom remi en la mateixa direcció. No serà fàcil, sobretot pel que fa a les inversions. Ell proposa que, més enllà de la part privada, la inversió pública es faci a través d'emissions de deute comú que financin les inversions comunes. Seria així un pla finançat a l'estil del que es va fer amb els fons Next Generation de la covid, però amb la mateixa ambició transformadora del Pla Marshall de la postguerra mundial. Té sentit, però no serà fàcil en un moment de replegament nacional de molts estats. Els països nòrdics, encapçalats per Alemanya, sempre hi són reticents. Potser compren l'objectiu però prefereixen la vella fórmula de l'austeritat. Si fos així, ha recordat el mateix Draghi, seria un cop definitiu als valors i l'estat del benestar europeus i, qui sap, al seu propi futur. Benvingut sia, doncs, el pla de Draghi per fer-nos sortir del bloqueig, impulsar el creixement i fer-ho amb el model de l'estat del benestar i amb les lliçons apreses de la crisi del 2008.
