La batalla de Barcelona no pot ser només la de l'Eixample
El primer debat dels alcaldables de Barcelona, organitzat per la patronal Pimec, ha donat pistes rellevants sobre com serà la batalla electoral de la capital catalana. Amb quatre candidats amb possibilitats (Colau, Trias, Collboni i Maragall) i un cinquè (Sirera) que aspira a treure el cap, la cursa es presenta emocionant i plural. Però alhora també pot resultar poc útil, o directament contraproduent. Hi ha, com a mínim, tres esculls a superar.
D'entrada, ja se sap, el problema de les campanyes acostuma a ser que, més que debats de debò –i de fons–, el que hi ha són xocs d'eslògans i discursos impermeables a les propostes dels rivals. Per dir-ho més planerament: cadascú va a la seva, repetint els propis missatges i rebatent, o atacant, els altres, amb la fórmula prefixada pels assessors. Tot previsible i estudiat al mil·límetre. Sortir del guió està penalitzat. Es tracta, sobretot, d'assegurar-se els votants afins, que en aquest cas, vista la igualtat de partida entre els alcaldables dels comuns, Junts, el PSC i ERC, encara seran més decisius del normal. Hi ha, per tant, por a moure's, a sentir-se lliure i, doncs, un risc evident que la campanya, més que aclarir idees i enriquir propostes, serveixi per desconcertar i frustrar més la gent.
En segon lloc, una altra distorsió que ja s'ha deixat veure també en aquest primer round és que el futur de Barcelona es redueixi a les superilles de l'Eixample. L'emblemàtic districte modernista, amb tota la seva centralitat física i càrrega simbòlica, és evident que té un pes rellevant i que concentra els problemes de mobilitat i contaminació. Però Barcelona és molt més que la Dreta i l'Esquerra de l'Eixample. Té 10 districtes i 73 barris. Té moltes centralitats i diversitat. Moltes desigualtats i possibilitats. I encara es pot anar més enllà en aquest raonament: de fet, estaria bé que s'abordés la idea de la ciutat real metropolitana, la dels 5 milions d'habitants. Perquè la majoria de problemes o reptes tenen una solució en aquesta escala, des de l'habitatge fins a la mobilitat o el turisme. I, per descomptat, la lluita contra el canvi climàtic, el model de progrés econòmic o la vitalitat científica i cultural. Estaria bé que els alcaldables, sense por, expliquessin als votants que el futur de Barcelona s'ha de plantejar en una escala superior. Obviar-ho és un engany. En realitat, molts serveis, començant pel transport metropolità, ja es gestionen per organismes supramunicipals i la realitat demogràfica i geogràfica fa peremptori avançar en aquest terreny, amb concertació entre administracions. I, per descomptat, el que val per als alcaldables de Barcelona també val per als de les ciutats i pobles circumdants.
I un tercer escull que estaria bé abordar en la campanya consistiria en fugir del simplisme del blanc o negre. Assumptes com el de l'ampliació o no de l'aeroport, amb efectes sobre el model turístic, empresarial i ambiental, no es poden ventilar amb un sí o un no taxatius. En aquesta qüestió decisiva, i en d'altres, estaria bé entrar en un debat de pros i contres, arraconant dogmes i apriorismes. ¿És demanar massa tractar la ciutadania amb intel·ligència?
