La Barcelona dels turistes
La Boqueria torna a ser la dels turistes en lloc de la dels ciutadans, tal com ja passava abans de la pandèmia. La Sagrada Família pot superar aquest any la xifra rècord del 2019 de 4 milions de visitants. Barcelona s'està consolidant com un destí del turisme de marihuana: algunes veus apunten que fins i tot està agafant el relleu a Amsterdam. El problema de l'oferta i els preus de l'habitatge, tan preocupant, està estretament lligat al retorn massiu de visitants. Els creuers omplen de nou el port, mentre que l'aeroport avança cap als seus màxims: va tancar el mes de març amb 3,7 milions de viatgers, que suposen el 95% dels que hi va haver el març del 2019, abans del covid (el 2019 es va assolir el rècord absolut de 52,6 milions de passatgers).
Era ingenu pensar que la pandèmia marcaria un abans i un després i que els visitants s'oblidarien de la capital catalana. No: Barcelona, del 1992 ençà, s'ha situat com un must, un destí que molts milions de ciutadans d'arreu del món volen trepitjar tant sí com no almenys un cop a la vida, igual com passa amb París, Londres, Venècia o Nova York, per citar alguns casos obvis. Difícilment caurà d'aquesta llista. I tampoc seria bo que això passés, perquè en termes econòmics suposaria un daltabaix. Ningú té la vareta màgica per trobar el punt d'equilibri entre un flux de turistes que sigui important i que alhora no suposi una massificació ingovernable. El que avui expliquem sobre la Boqueria fa evident que estem lluny de trobar la solució.
A les portes d'unes eleccions municipals, cal reclamar a les diferents formacions que debatin seriosament, sense caure en la demagògia fàcil, sobre la manera d'avançar cap a un turisme sostenible, compatible amb una vida ciutadana digna i pròspera. Entre la turismofòbia i l'enriquiment ràpid amb una oferta sense límits ens convé trobar i consensuar un model propi. Igual com dècades enrere, a la sortida del franquisme i l'adveniment de la democràcia, Barcelona va saber transformar la ciutat grisa i descohesionada a través d'un urbanisme admirat globalment, avui hauríem de tenir l'ambició col·lectiva de convertir el repte del flux continu de visitants en una oportunitat, innovant en l'oferta (cultural, culinària, esportiva, científica, de negocis, etc.), en la mobilitat, en l'allotjament, en la descentralització... En fi, en una ciutat que destaqui per una vida de qualitat tant per als seus habitants com per als que s'hi acosten de fora. Això no només ha de ser possible, sinó que és una exigència. Seguir en la negació o la indecisió respecte al turisme no és una opció.
Pensar en el turisme vol dir pensar quina economia volem per a la ciutat. ¿Una economia del coneixement o una només de serveis? Les dues? Cosa que al seu torn obliga a plantejar, per exemple, què es fa amb l'aeroport del Prat. Volem visitants de qualitat que vinguin de lluny o turistes de vols low cost? S'acumulen les preguntes i hem de començar a donar-hi respostes serioses, concertades i mirant a llarg termini.
