Barcelona i la cohesió social
L'informe de renda familiar que publica l'Ajuntament de Barcelona serveix per constatar amb xifres el que es pot veure a simple vista: que hi ha enormes diferències econòmiques entre els barris més rics i els més pobres. En aquest cas, però, les dades de l'exercici de l'any 2021 permeten veure que respecte a l'any anterior s'han aconseguit atenuar aquestes diferències. Així, el barri més ric, Tres Torres, al districte de Sarrià - Sant Gervasi, passa de tenir una renda per càpita de 39.655 euros a una de 37.800, mentre que el més pobre, Ciutat Meridiana, puja dels 9.827 als 10.929. Els experts assenyalen que un dels factors que expliquen aquesta pujada superior al 10% en un sol any és l'increment aplicat al salari mínim, que entre el 2019 i el 2021 va passar de ser de 736 euros a ser de 965 euros (ara són 1.134). La baixada a Tres Torres també pot ser la mostra de les dificultats de la classe mitjana. En tot cas, es demostra que hi ha mesures econòmiques que tenen un impacte directe en la reducció de la desigualtat i que, per tant, milloren la cohesió social, que és un valor en si mateix.
Tot i això, cal assenyalar que el barri més ric gairebé multiplica per quatre la renda disponible del més pobre, una diferència que després afecta altres indicadors com ara l'esperança de vida, que pot variar fins a quatre anys en funció del districte de la ciutat on visquis. Les polítiques públiques han de tenir aquest efecte redistribuïdor, amb el benentès que una societat amb menys desigualtats és també més habitable, segura, amb més qualitat de vida i fins i tot eficient en termes econòmics. Precisament, una de les principals amenaces actuals per a aquesta cohesió social és la dificultat d'accés a l'habitatge, ja que l'augment de preus sostingut en el temps, tant per comprar com per llogar, està expulsant població de la ciutat o condemnant molts joves a endarrerir l'edat d'emancipació.
En aquest sentit, el diari ARA ha pogut comprovar que els portals immobiliaris han augmentat la seva oferta d'anuncis un 32% després que la diputació permanent del Parlament, amb el vot en contra de Junts i l'abstenció del PSC, rebutgés el decret aprovat pel Govern d'ERC que pretenia posar fre al frau de llei que significa passar els pisos a lloguer de temporada amb l'únic objectiu d'esquivar el control de preus. Mentre el decret va estar en vigor, aquests anuncis havien desaparegut dels portals a l'espera del desenllaç final, i ara hi han tornat. El fracàs del decret és la prova de les dificultats de les administracions per posar límits a un mercat que sempre troba escletxes legals per escapar-se. Els forats que estan identificats són el lloguer de temporada i el d'habitacions, i també la inexistència d'un règim de sancions. De fet, el ministeri d'Habitatge, en mans ara del PSOE, no està sent gens proactiu a l'hora d'abordar aquest problema, tal com denuncien des del Sindicat de Llogateres.
Sigui com sigui, aquest és el principal problema que afronta la ciutat de Barcelona (i el país sencer) en termes de cohesió social i també de bretxa generacional. Solucionar-lo hauria de ser la prioritat absoluta dels partits.
