El Barça és més que un club. Ho segueix sent, d'aquí que desperti tantes passions més enllà de l'esport. Els èxits al terreny de joc i les icones futbolístiques en són l'eix indiscutible, de Messi a Lamine Yamal i Aitana Bonmatí. L'estil de joc elegant i constructiu, ofensiu i net, també és marca de la casa. La vocació de joc net també ha conformat la seva imatge com a club, com a comunitat d'esportistes, socis i seguidors. Per això és igualment important l'exemplaritat en el comportament dels aficionats i dels despatxos, la transparència econòmica i de funcionament. El Barça representa tot això, i fa la feina de suplència per a tot un país que no té seleccions pròpies ni institucions prou fortes. Més que un club.
Per això, quan el Barça es desvia d'aquest ideal esportiu i institucional, quan els resultats no acompanyen ni al camp ni fora del camp, quan la gent passa vergonya aliena (que també és pròpia), la sacsejada és grossa. I fa uns anys que les coses no rutllen; ni els resultats ni uns números que són dolents i estan vinculats a uns negocis dubtosos. Les formes no acompanyen. El fons se'n ressent. La sensació de desgovern és creixent. No només s'està hipotecant econòmicament el futur del club, sinó que també s'està perjudicant la seva imatge.
La reacció unitària dels nuclis opositors a la junta de Joan Laporta, una figura emblemàtica que ha anat aguantant la institució cada cop més sol, més aïllat, havent foragitat bons professionals i envoltat d'un petit nucli de fidels, s'ha de llegir en el context d'aquesta deriva. La coincidència dels afers Olmo i Heurtel ha estat la gota que ha fet vessar el got. La petició de dimissions obre la capsa de Pandora d'un període d'inestabilitat en un club afeblit, amb la caixa buida. Vagin com vagin les pròximes setmanes i els pròxims mesos, fora bo que en el pols que ara comença es preservés l'equip (els equips) de la legítima pugna per la governabilitat. Aïllar els i les futbolistes i el conjunt d'esportistes de la casa hauria de ser una condició compartida en aquest període de pugna institucional. El debat no pot fer por. Qüestionar la junta no és anar contra el Barça. Tothom vol el millor per a un club que, en efecte, és més que un club i que, per tant, també és més que un president i que una junta.
Està per veure què en surt de la sopa de lletres opositora: els grups Compromissaris FCB, Dignitat Blaugrana, El Senyor Ramon, Seguiment FCB, La Resistència del Palau, Sí al Futur, Suma Barça, Som un Clam, Transparència Blaugrana i Un Crit Valent. En moments tan convulsos, i amb tanta diversitat sobre la taula, no serà fàcil bastir una alternativa coherent. I també caldrà veure quina és la reacció del president Joan Laporta i la seva junta. A uns i altres cal demanar-los responsabilitat i prudència per evitar una guerra oberta que desgasti més el Barça, ja prou afeblit en tots els terrenys. Sigui qui sigui qui es posi al davant del club en el futur immediat, li tocarà fer molta feina per recuperar el pols de gran club, recosir sensibilitats, refer la fortalesa econòmica, actuar amb transparència i millorar la governança i la democràcia internes. Hi ha molt a fer. Molt a guanyar.
