Balanç positiu per a uns Jocs que han donat treva interna a França
París va entregar el testimoni a Los Angeles en una cerimònia de clausura espectacular i es van tancar uns Jocs que havien creat moltes incògnites, preocupacions i també expectatives. S’han celebrat amb un govern provisional –les eleccions legislatives van ser a principis de juliol i encara no està clar qui podrà formar govern– i un país fortament dividit i enfrontat, en màxima alerta antiterrorista, amb una forta preocupació per la seguretat i amb dubtes, com sempre, sobre l’organització esportiva i ciutadana.
L’aposta per traslladar part de la competició a escenaris de la ciutat i fer que tot París visqués els Jocs era arriscada. Es va veure en la inauguració, quan la pluja va deslluir la cerimònia, i també s’ha comprovat en les proves que s’havien de fer en un Sena que no complia les condicions adequades de salubritat. Tanmateix, per la resta ha estat un encert, perquè tota la ciutat s’ha fet seus els Jocs, els ha viscut, els ha sentit. Segons expliquen tots els que hi eren, els Jocs han fet créixer l’autoestima i el sentiment de pertinença comuna de parisencs de tot tipus d’origen i classe social. En aquest sentit, en l'àmbit intern l’alcaldessa socialista de París, Anne Hidalgo, i també l’omnipresent Emmanuel Macron han marcat un punt monopolitzant l’èxit. La treva olímpica interna, que ha creat el miratge d’una França unida i comunament orgullosa de la seva diversitat i capacitat organitzativa, podria ser un estímul per evitar la crua picabaralla política anterior.
Tanmateix, tot i que és evident que els Jocs marquen sempre un abans i un després en totes les ciutats on se celebren, com bé va poder comprovar Barcelona, també són un esdeveniment mundial que té un impacte que supera molt les implicacions locals.
En aquests Jocs hem vist de nou batre rècords, hem tornat a gaudir de les grans figures i n’hem descobert de noves. També s’ha repetit la competició de les grans potències per aconseguir medalles, que, expulsada Rússia, ha tingut com a principals rivals els Estats Units i la Xina. Per poc, han guanyat la cursa els nord-americans.
Tanmateix, com va dir Pierre de Coubertin, el fundador de les olimpíades modernes, en uns Jocs Olímpics “el més important no és guanyar sinó participar”, i per això ens hem emocionat amb històries de superació i hem estat pendents també dels perdedors i dels que ho han intentat infructuosament. Ahir ens demanàvem per què hi ha tanta gent que no segueix mai els esports i que, en canvi, no es perd res dels Jocs. Hi ha molts factors, però aquest esperit de superació, l’exemple de l’esforç dels atletes i l’espectacularitat de molts d’aquests esports, que durant l’any per a nosaltres queden amagats per l’omnipresència del futbol o del bàsquet, hi tenen molt a veure.
Pel que fa a l’esport català, ha mantingut la seva presència en els triomfs dels equips espanyols –com els ors en futbol masculí i en waterpolo femení– i individualment manté el bon nivell en la vela, amb la medalla de Florian Trittel. Però tant a escala catalana com espanyola no s'han complert les expectatives i això ha provocat una sensació de decepció. Està clar que hi ha camí per recórrer per millorar de cara a Los Angeles.