La conselleria d'Educació ha passat de gestionar una mitjana de 30.000 baixes mèdiques durant el 2018 a més de 80.000 anuals tant el 2022 com el 2023. Aquest augment ha comportat la petició i tramitació de 50.000 baixes mèdiques més de mestres i professors de centres de primària i secundària els últims dos anys respecte a abans de la pandèmia, fet que suposa que les incapacitats temporals s'han disparat un 150%. Cada setembre hi ha un pic de baixes mèdiques i cada juny un pic d'altes. Són dades preocupants. Una enquesta recent del sindicat USTEC deia que més d'un terç dels docents catalans estan pensant a deixar el sector.
Fa temps que el malestar i el cansament han passat a ser dominants als centres educatius entre els mestres. Això no vol dir que no hi hagi molts mestres compromesos, actius i implicats. Però hi ha un pessimisme ambiental que no es pot ignorar. Les causes són complexes i diverses: la creixent diversitat de l'alumnat, els continus canvis curriculars, la crisi dels resultats acadèmics, els canvis d'hàbits en la vida familiar, la vulnerabilitat i precarietat en què viuen molts infants, l'entrada de mestres no tan vocacionals, els canvis organitzatius i de la governança dels centres, la burocratització de les tasques, la inestabilitats dels equips, les reclamacions laborals, la irrupció de les noves tecnologies, la politització de la llengua, els problemes de disciplina i falta de respecte, fins i tot de violència... El sistema educatiu, molt porós respecte als canvis i fragilitats socials, fa temps que està sotmès a transformacions encadenades i tensions creuades irresoltes. I al final, sols a l'aula, hi ha mestres que, desbordats o impotents, tiren la tovallola. En alguns casos, també n'hi ha que no s'han actualitzat pedagògicament o s'han funcionaritzat. Això també resulta frustrant i letal per al sistema. En tot cas, el cansament, físic o psicològic, o la desmotivació, acaben tenint conseqüències. Les baixes mèdiques o les ganes de plegar en són l'exponent més clar.
Com es pot afrontar la situació? Com es pot incidir en un millor clima de treball, de manera que s'aconsegueixi disminuir les baixes o les ganes de canviar de professió? La resposta fàcil és reclamar més mitjans, més mestres, més recursos. De fet, tot i que mai n'hi ha prou, els últims anys s'ha avançat en aquesta línia: s'han incrementat plantilles, s'han consolidat places. Segur que es pot fer més. S'ha de seguir el camí d'enfortir el sector per respondre adequadament a unes necessitats creixents atesos els evidents reptes pendents. Però el creixement pressupostari sempre tindrà límits. No es pot fiar tot als diners.
Hi ha un problema més de fons, més estructural i cultural en sentit ampli, que demana la implicació de tots els agents educatius: començant pels mateixos mestres i seguint per l'administració, els pares, els alumnes, els partits polítics i els sindicats. És important descartar solucions màgiques i fugir de la batalla campal a costa de buscar culpables i de crear bàndols pedagògics, ideològics o gremials. Així només s'aconseguirà crispar més la situació. Només revertint el clima, generant un entorn de confiança, s'aconseguirà que a les aules tornin a dominar la il·lusió i l'optimisme. Si pateixen els mestres, pateixen els alumnes i els pares. Si els mestres retroben el gust per educar, tots hi sortirem guanyant.
