Avenços innegables cap a la igualtat
L'aprovació, aquest dimarts, del projecte de la nova llei de l'avortament al consell de ministres, sumada a la validació al Congrés, la setmana passada, de la llei del només sí és sí, representa un avenç significatiu cap a la igualtat entre homes i dones. Queda molt per fer, és evident, i és previsible que amb l'onada conservadora que recorre Europa més tard o més d'hora caldrà defensar aquestes normes amb dents i ungles, però són avenços innegables.
Si una adolescent de 16 anys pot decidir per si mateixa si vol seguir o no un tractament per al càncer, per exemple, ha de poder decidir si té un fill o avorta. Això només es pot impedir des del paternalisme i el masclisme, o des d'una manca greu de coneixement de la realitat i de les possibles conseqüències de la prohibició per a moltes adolescents. No oblidem que l'edat de consentiment sexual, a Espanya, són també els 16 anys. L'obligació de passar tres dies de reflexió surt del mateix paternalisme i el mateix masclisme: no s'exigeixen per a cap altre tractament mèdic i, en cap cas, als homes.
Més enllà de l'avortament la llei aborda altres aspectes clau com l'entrada de l'educació sexual (i no només reproductiva) a totes les etapes educatives. És imprescindible per intentar que no sigui només la pornografia la que eduqui els més joves. Ignorar aquest aspecte tan important de la vida en societat és fer com l'estruç: davant la realitat, amagar el cap sota terra. També afronta la violència obstètrica –encara que sigui sense anomenar-la– i estableix que s'ha de demanar el consentiment a una embarassada abans de fer-li cap intervenció invasiva. Segur que el projecte és millorable, i que patirà canvis en el procés de tramitació, però d'entrada és un pas endavant rellevant.
La llei del només sí és sí recull les reivindicacions feministes sorgides arran de la sentència de la Manada per situar el consentiment al centre de les relacions sexuals. No hauria de caldre, perquè les relacions no haurien de ser només consentides, sinó desitjades; però les dades de violència sexual demostren que, per desgràcia, era necessària. La norma elimina la diferència entre abús i agressió sexual: sense consentiment, sempre serà una agressió. I evitarà escenes dantesques de jutges i advocats posant en dubte si una víctima va dir en una veu prou alta que no volia sexe o si es va resistir d'una manera prou clara a una violació. També entra en un delicte que sembla en auge, el de les agressions sexuals mitjançant la submissió química i, entre molts altres aspectes, inclou l'assetjament sexual al carrer al Codi Penal.
Amb legislació no n'hi ha prou per canviar la societat. D'entrada cal desplegar les normes i després fer-les complir, formant adequadament els que se n'han d'encarregar. El masclisme també s'ha d'abordar als cossos policials i a la judicatura. Però, més enllà de les lleis, on s'ha de continuar fent feina és en l'educació i, sobretot, en la consciència dels que formem part de la societat.