Autopistes col·lapsades i dèficit d'inversions: tot va lligat

Ens espera un estiu d'autopistes col·lapsades. L'alliberament dels peatges, una reivindicació històrica catalana, ha tingut com a resultat lògic l'increment de trànsit i, per tant, dels embussos. La pandèmia havia emmascarat un problema que ara comencem a veure, rere el qual hi ha el dèficit d'inversions en infraestructures que també fa anys que pateix el país: en especial en carreteres alternatives i en transport públic (sobretot ferroviari). Precisament aquests dies han coincidit les dues notícies: els problemes de l'AP-7 i el dèficit en l'execució de les inversions de l'Estat a Catalunya. L'anunci aquest divendres, per part de la ministra de Transports, Raquel Sánchez, de noves obres –i la plantada que li ha fet el Govern per denunciar els incompliments– no fa sinó refermar la rellevància d'un debat que ve de lluny i que no té una solució ni fàcil ni ràpida. Perquè quan parlem d'infraestructures, les decisions que es prenen (o no es prenen) no s'acaben notant fins al cap de molt de temps. I en aquest cas no només han faltat inversions, sinó també decisions.

Què es pot fer, doncs, a curt i mitjà termini per minimitzar el col·lapse del gran eix viari català, equivalent de l'antiga Via Augusta romana i, abans, de la via Heràclia, que ja travessaven el territori de nord a sud? No hi ha solucions màgiques. El que cal és prendre mesures sense dilacions. D'entrada, i de cara a les operacions sortida i tornada dels caps de setmana i festius més conflictius de l'estiu, és imperatiu limitar el transport de mercaderies amb camió i habilitar carrils addicionals, una doble actuació tot just ara anunciada que puntualment pot resoldre situacions crítiques, però que no serveix per al dia a dia. Perquè mentre no hi hagi un transport de mercaderies ferroviari, els camions hauran de continuar circulant per les carreteres i autopistes. Una altra mesura que tampoc no hauria de trigar, i que cal valorar bé, és la reintroducció d'algun tipus de pagament, sigui amb vinyeta o amb altres sistemes (fins i tot de preu variable en funció del dia): en tot cas hauria d'introduir-se a totes les vies ràpides de l'Estat (no només les catalanes) i, en funció del sistema triat, podria penalitzar especialment els vehicles turístics, molt abundants en el cas català. Per motius obvis, és una decisió gens fàcil de prendre, però que cal abordar amb responsabilitat i valentia.

En un sentit més ampli, el problema del col·lapse de les autopistes va íntimament lligat a la manca de transport fiable i eficaç dels trens de Rodalies i de la xarxa d'autobusos per carretera, de manera que molts ciutadans no tenen cap més remei que moure's diàriament amb el seu cotxe particular, utilitzant ara l'autopista gratuïta. Fer front a aquest dèficit, tantes vegades denunciat, és absolutament necessari. Fins que les línies de Rodalies no siguin efectives (amb molta més freqüència, horaris més allargats fins a la nit i puntualitat fiable), difícilment s'aconseguirà trencar la dependència del cotxe privat. I per fer-ho possible cal una inversió realment forta, sostinguda en el temps i, per descomptat, executada.