La dada d'atur amb què aquest desembre hem tancat l'any és esperançadora: tenim un 25,8% menys d'aturats (128.453 persones menys a les llistes) que fa dotze mesos. A més, creixen els afiliats a la Seguretat Social, de manera que els treballadors donats d'alta a Catalunya ja superen els 3,5 milions. Tot i que estigui costant molt vèncer el virus del covid, sembla que sí que comencem a vèncer la crisi econòmica provocada per la pandèmia, malgrat que el ritme de la recuperació tant a Catalunya com a Espanya sigui més lent del que inicialment es va dir i estiguem a la cua d'Europa. En tot cas, el fet que l'ocupació remunti és objectivament una bona notícia, i que ho faci especialment entre els joves, encara més. En concret, al desembre el nombre d'aturats menors de 25 anys s'ha situat en 17.740, la xifra més baixa de la sèrie històrica iniciada el 1996. Dit això, no podem obviar que la pujada de contractacions es produeix sobretot en el sector serveis (malgrat que el turisme continuï patint), i que ho fa amb molts contractes temporals i parcials (molts per a joves), mentre que la indústria va més lenta (sobretot l'automobilística).
Així doncs, es pot dir que estem començant a sortir del forat conjuntural provocat pel virus, però que hi ha un problema de fons que persisteix i que té molt a veure amb la formació dels treballadors, tal com fa constar un estudi de Pimec fet públic també aquest dimarts. Al contrari que la mitjana de la zona euro, i en especial que el cas alemany, entre els nostres ocupats n'hi ha més amb formació alta que baixa, però molt pocs de formació mitjana: és a dir, tenim molts treballadors sense estudis per a un sector serveis poc exigent i, en canvi, ens en falten amb titulacions de formació professional per a la indústria. En canvi, a Alemanya les titulacions mitjanes són majoria, força per sobre de les universitàries, mentre que hi ha pocs treballadors sense estudis o amb titulacions bàsiques.
Les urgències, doncs, són dues. D'una banda, òbviament, la sortida de la crisi, que en part anirà a remolc de la fi de la pandèmia, però no només. I, de l'altra, fer front seriosament, amb fets i determinació, a l'etern dèficit en el terreny de la formació professional, de la qual fa massa temps que es parla sense acabar d'enfocar les solucions. És veritat que amb la crisi de la pandèmia hi ha hagut un augment de la demanda ciutadana d'aquest tipus d'estudis, fet que va provocar problemes en l'oferta que no s'haurien d'haver produït. Tant sí com no, doncs, cal donar prioritat a la FP, en especial a la dual. Hi ha d'haver una aposta decidida i àmpliament consensuada per garantir-ne la continuïtat. Només així aconseguirem trencar el cercle viciós d'uns nivells d'atur que ens fan tristament líders a Europa per culpa d'una economia massa basada en els serveis i d'una indústria sempre coixa a causa de l'escassedat de mà d'obra qualificada i, per tant, amb dificultats per fer salts endavant en el terreny tecnològic.
