L'atur del febrer és una altra galleda d'aigua freda, un altre mes negatiu per al mercat laboral. Catalunya ha sumat 4.209 aturats més i el total de desocupats s'enfila ja als 512.290, una dada que no s'assolia des del gener del 2016. És l'increment mensual més fort d'un febrer dels últims nou anys. En aquests dotze mesos de covid el nombre d'aturats ha crescut en 117.076, un augment del 29%. Només amb disminucions al juliol i al setembre, aquesta última molt tímida. La situació, per tant, és preocupant. La pandèmia s'allarga, el procés de vacunacions està sent més lent del previst i el món econòmic continua a mig gas, encallat en la incertesa. Molts negocis estan al límit de la seva resistència, de manera que, un cop s'acabin els ERTO –a Catalunya hi ha 190.000 treballadors en aquesta situació, 20.000 més que al gener–, el panorama pot ser encara més desolador, més delicat. A Espanya, on s'acaba de superar la barrera simbòlica dels 4 milions d'aturats i els empleats en ERTO ja són gairebé 900.000, la situació i la perspectiva per al futur immediat és igual de greu. Fins ara, les ganes dels governs català i espanyol de donar bones notícies, de crear un clima mínimament optimista per acompanyar el camí de sortida de la crisi pandèmica i econòmica, no reverteixen la dura realitat, que és la que és: el covid-19 trigarà a desaparèixer i continuarà interferint en el funcionament social durant temps, amb tot el que això comporta en termes d'aturada econòmica. Per tant, més que fer brindis al sol, el que cal és fer polítiques concretes i efectives, colze a colze amb els agents socials i productius.
La qüestió és que en dotze mesos s'ha girat la truita. Fa un any es creava ocupació, bàsicament en el sector serveis. Ara se'n destrueix, sobretot en aquest mateix sector. No és fàcil aturar la sagnia i de cop tenim dues urgències: parar el cop i, alhora, canviar cap a un model més industrial, cap a la creació de llocs de treball amb més valor afegit i, per tant, més segurs. El turisme, una indústria amb sous baixos i amb poca exigència formativa, continuarà patint durant temps. El seu pes exagerat en el PIB ja era un problema detectat i ara és un drama. L'economia catalana necessita fer un autèntic viratge que necessita recursos, intel·ligència i estratègies a mitjà i llarg termini. Perquè sigui possible el gir i la remuntada, a més de la necessària injecció de recursos públics per ajudar el sector empresarial, cal un lideratge polític i estratègic clar. I aquí resulta imprescindible cridar un cop més a la formació ràpida a Catalunya d'un govern que es conjuri per treure el país de la crisi. Un govern que, a més, actuï d'una vegada de manera cohesionada i decidida, amb la màxima expertesa tècnica, i amb l'objectiu inajornable de fer possible que es torni a crear riquesa i que, en paral·lel, s'atengui les víctimes de la crisi social que ja estem vivint i que encara es pot agreujar més si el mercat laboral no remunta. Sense empreses viables, moltes famílies ho passaran molt malament. L'atur fa més urgent tenir govern i que sigui sòlid.
