Les ombres i la memòria del 17-A

La sentència del judici pels atemptats jihadistes a Barcelona i Cambrils del 17 d'agost del 2017, amb penes fins i tot més dures de les que havia demanat la Fiscalia, no acabarà tanmateix de permetre que la societat catalana giri full d'una tragèdia que la va impactar profundament, tant per la brutalitat dels assassinats com per la seva autoria (un grup de joves catalans d'origen magribí aparentment ben integrats). La sentència, molt documentada, precisa i exhaustiva –té 1.000 folis d'extensió–, malgrat que per primer cop estableix el nombre total de víctimes –que puja a més de 300 entre els diferents escenaris (a més de Barcelona i Cambrils, també Alcanar)–, les qualifica com "les grans oblidades" i n'indemnitza algunes, n'ha deixat insatisfetes moltes, que ja han anunciat a través dels seus representants legals que recorreran la decisió del tribunal.

El 17-A difícilment s'esborrarà de la memòria col·lectiva. És d'aquells esdeveniments sobre els quals gairebé tothom recorda com el va viure i com el va plorar. El xoc ciutadà encara provoca esgarrifances en tots els escenaris esmentats, i també a Ripoll, d'on provenien els nois radicalitzats. Es fa molt difícil trobar explicacions racionals a uns fets tan extrems. L'onada d'atemptats a Europa sembla que ja ha passat, i hi deu tenir alguna cosa a veure l'actuació policial, però no està clar que haguem entès aquell flagell terrorista ni que n'haguem conjurat tots els dimonis. Hi ha massa respostes pendents. El judici, en aquest sentit, és important, no només per definir culpabilitats i imposar penes, sinó també per fornir de dades, fets i explicacions que ens ajudin col·lectivament a respondre'ns tots els interrogants: el què, el com i, esclar, el sempre difícil perquè. I això val sobretot per als ciutadans que en van patir les conseqüències més directament i per als que ho van viure més de prop, però també per al conjunt de la societat. I en aquest sentit és on la sentència feta pública ahir deixa llacunes. En especial, al voltant de la figura de l'imam Es-Satty, al qual sí que s'atribueix la responsabilitat de la radicalització dels nois que van cometre aquella barbaritat, que, per tant, no s'haurien en cap cas introduït sols en aquest món. En canvi, però, la sentència passa del tot de llarg de la possible vinculació de l'imam amb els serveis secrets espanyols, el CNI, els quals el van visitar quan era a la presó. ¿Va tenir cap responsabilitat o cap negligència l'Estat al voltant de la figura d'Es-Satty? Fins que no s'aclareixi una qüestió tan delicada com aquesta, difícilment ens podrem donar per satisfets sobre un esdeveniment que va atacar el cor de la nostra preuada convivència col·lectiva. Els recursos que presentaran les víctimes mantindran viva, doncs, la polèmica i el trist record al voltant d'un fanatisme criminal que és als antípodes de la imprescindible tolerància amb les diferències pròpia d'una societat democràtica i moderna com la catalana. Sigui com sigui, l'esperit ciutadà de solidaritat que va seguir als atemptats és el que mai hauríem d'oblidar.