Qui assumirà responsabilitats per l'escàndol del Catalangate?
La manera com l'estat espanyol ha afrontat aquests últims anys el repte independentista català deixa molt a desitjar en un estat democràtic. Si fins ara coneixíem la repressió policial i l'actuació d'una alta judicatura polititzada, ara apareixen nous indicis d'una tercera pota no menys escandalosa i sobre la qual ja hi havia més que sospites: l'espionatge contra polítics electes, activistes, advocats i periodistes, que segons la investigació de Citizen Lab, un grup d'experts en ciberseguretat de la Universitat de Toronto, hauria afectat més de 60 persones a través del programa Pegasus de l'empresa israeliana NSO, majoritàriament els anys 2019 i 2020. ¿Tot s'hi val, a Espanya, contra l'independentisme? ¿És així com un estat democràtic entén que ha de combatre el projecte sobiranista d'una part de la seva població? En els casos d'Escòcia i del Quebec, els respectius estats afectats, el Regne Unit i el Canadà, en cap cas han tingut actuacions repressives, processos judicials amb les cartes marcades i ràtzies massives d'espionatge.
La resposta democràtica d'Espanya davant l'independentisme català s'ha basat, bàsicament, en una guerra total que ha activat els ressorts més foscos del deep state. No per sabut deixa de ser escandalós. Ara en tenim una nova prova: milers d'escoltes telefòniques de converses privades. En qualsevol altre país una revelació així faria caure la cara de vergonya al govern i comportaria una investigació interna per aclarir quins organismes públics i quines persones concretes hi ha rere aquest espionatge, que la premsa internacional no ha dubtat a batejar com a Catalangate, un nom que remet a l'històric Watergate nord-americà. Al món anglosaxó la llibertat individual i la privacitat són sagrades. Aquí passarà alguna cosa? Algú assumirà alguna responsabilitat?
Quan a vegades es parla de la baixa qualitat democràtica de l'estat espanyol, n'hi ha que hi veuen una crítica exagerada i interessada. Tot és opinable i relatiu, esclar. Però en aquest cas parlem de fets concrets: hauria d'estar fora de dubte que els ciutadans tenen uns drets bàsics que cal respectar. D'això va l'estat de dret, no? Uns drets i una llibertat que en aquest cas s'han vulnerat descaradament i reiteradament. Una cosa és emparar-se en la Constitució, d'altra banda sempre interpretada restrictivament quan es tracta de la pluralitat nacional de l'Estat, per negar el dret dels catalans a decidir el seu futur, i una altra de molt diferent és saltar-se-la per espiar polítics i ciutadans per motius polítics. D'això se'n diu guerra bruta. Rere aquestes actuacions hi ha el nacionalisme espanyol de sempre, que considera la unitat nacional com un fet transcendent que, si cal, passa per damunt de la llei.
Així costa molt creure en una eventual negociació per buscar una sortida al plet sobiranista català. A hores d'ara, passats gairebé cinc anys del referèndum de l'1-O del 2017, l'estat espanyol no sembla gens interessat en abordar políticament el conflicte. El govern de Pedro Sánchez ha anat endarrerint la taula de diàleg pactada amb el govern català. Amb l'independentisme dividit i reprimit –encara hi ha exiliats i moltes causes judicials obertes–, a la Moncloa no tenen cap pressa per buscar solucions democràtiques.
