Aragonès i la por dels presidents del PP a perdre recursos

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha expressat amb claredat aquest dijous al Senat quina és la seva visió al voltant de l'amnistia i també sobre quina és la millor manera de resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, és a dir, votant en un referèndum. I era evident que els presidents autonòmics populars no subscriurien la seva visió i carregarien contra la idea mateixa d'amnistia i també de referèndum. El que potser no era tan evident és que el debat convocat pel PP amb una intenció clarament propagandística i per torpedinar les negociacions de la investidura de Pedro Sánchez destaparia també l'enorme temor dels presidents populars al fet que entre els acords s'inclogui un nou sistema de finançament o una condonació del deute per a Catalunya.

Resulta curiós, perquè al final el que s'ha vist és que aquests presidents estan en realitat més preocupats per la possibilitat de perdre recursos per a les seves comunitats autònomes que per una amnistia que, en una exageració teatral, Isabel Díaz Ayuso considera que pot acabar amb l'existència mateixa dels espanyols. Un rere l'altre, els diferents presidents autonòmics, especialment aquells que tenen un finançament per càpita més elevat, com ara Galícia o Cantàbria, han advertit contra el perill que Catalunya obtingui un tracte favorable o, encara pitjor, que se li perdoni el deute, que ara mateix està en mans bàsicament de l'Estat. Cal dir d'inici que la condonació del deute amb l'Estat hauria de ser per a tothom, però que Catalunya seria la part més important del pastís, amb uns 73.000 milions d'euros. Aquesta seria una forma fàcil i directa de corregir en part el dèficit fiscal estructural que Catalunya pateix històricament, i que l'últim any calculat es va enfilar a 22.000 milions. Però amb això no n'hi hauria prou, ja que s'hauria de trobar un finançament que fos més just, tan semblant com fos possible al concert basc, i que tingués en compte variables com el cost de la vida, que és especialment elevat a Catalunya respecte a la resta de l'Estat.

És previsible que qualsevol acord en aquesta línia, tal com s'ha vist aquest dijous, sigui denunciat pels presidents del PP com un "privilegi" per a Catalunya i una "traïció" de Sánchez als seus territoris. Però llavors caldrà preguntar-los per què el PP no va aprovar un sistema de finançament quan Mariano Rajoy va tenir majoria absoluta. I la resposta és que Rajoy no es va voler ficar en un vesper que indefectiblement hauria acabat enfrontant unes comunitats amb unes altres. I, de fet, el PSOE, que governa des del 2018, tampoc s'hi ha volgut ficar pel mateix motiu, perquè tenia barons amb interessos contraposats. Ni uns ni altres, a més, s'atreveixen a aprimar l'administració central per desviar aquests recursos cap a les comunitats autònomes.

Caldrà veure com evolucionen les negociacions en aquest àmbit ara que el PSOE ha perdut gairebé tot el seu poder territorial, una circumstància que pot facilitar les coses a Pedro Sánchez. La solució fàcil és sempre ficar més diners al sistema, perquè ningú hi perdi, però l'experiència ensenya que el cafè per a tothom sempre acaba perjudicant Catalunya.