La necessitat d’ampliar l’aeroport del Prat hauria d’estar fora de tot dubte. Igual com ho hauria d’estar el fet que aquesta ampliació es faci amb un gran consens polític, econòmic i ciutadà que suposi la conciliació de la mirada econòmica (òbvia i imprescindible) amb l’ambiental (sobre la qual Europa té l’última paraula) i la social (veïns afectats pel soroll). El manifest llançat aquest diumenge per més de 200 entitats, que neix a partir de la proposta d’Aena de tirar endavant el projecte, expressa la urgència i la importància d’aquesta aposta, que entronca amb una reivindicació històrica de la societat catalana. Només cal recordar l’acte de la societat civil a l’Iese el 2007, arran del qual el govern Zapatero va convocar un concurs finalment cancel·lat el 2011 pel govern Rajoy. Una dècada després, i a les portes de superar la pandèmia, és lògic i oportú que es reprengui aquell impuls frustrat si no es vol perdre una dècada més. Al llarg d’aquests anys l’aeroport de Barcelona ha anat augmentant de passatgers fins a arribar, abans de la irrupció del virus, a acostar-se a la capacitat límit de 55 milions: si el 2007 hi van passar 33 milions de passatgers, el 2019 la xifra ja havia pujat a 53 milions, cosa que potencia Barcelona com a ciutat turística, de congressos, de recerca, logística i industrial.
Tal com diu el manifest, que firmen des de les patronals fins al RACC, passant pel Cercle d’Economia, la Cambra de Comerç i Barcelona Tech City, un aeroport que sigui un hub intercontinental pot suposar que la seva contribució a la riquesa del país passi del 7% al 9% del PIB. La inversió de 1.700 milions que faria Aena és un altre argument esgrimit que no es pot menystenir. Les oportunitats hi són quan hi són, i cal caçar-les al vol, mai més ben dit.
Dit això, el projecte concret d’Aena cal agafar-lo com un punt de partida a partir del qual generar una aposta de país i un consens polític i tècnic, que hauria de comptar amb la participació de totes les administracions, però especialment amb el lideratge del govern de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona. I a partir d’aquí, anar a negociar a la UE perquè aprovi una ampliació que haurà de tenir molt en compte les compensacions ambientals: l’economia verda i la lluita contra el canvi climàtic són prioritats europees que Barcelona i Catalunya també comparteixen i que, per tant, ha d’assumir el projecte del Prat. Tècnicament hi ha més d’una opció, i fora bo que el debat fos rigorós i transparent. És important decidir quina pista s’allarga (la proposta és la del Mar, que afectaria l’espai de la Ricarda, uns aiguamolls protegits), com es fa la nova terminal satèl·lit de la T1 i quin abast té el desenvolupament immobiliari de la T2. I també la crucial connexió amb l’AVE, ja que anem cap a un escenari mundial de menys vols locals (per avançar cap a la descarbonització) en favor del tren i a canvi de mantenir els vols intercontinentals, que són precisament els que cal potenciar al Prat.
Cal, doncs, començar ja a bastir un diàleg polític i tècnic seriós que asseguri la necessària ampliació del Prat.
