L’ampliació del Prat: un projecte de país

La necessitat d’ampliar l’aeroport del Prat hauria d’estar fora de tot dubte. Igual com ho hauria d’estar el fet que aquesta ampliació es faci amb un gran consens polític, econòmic i ciutadà que suposi la conciliació de la mirada econòmica (òbvia i imprescindible) amb l’ambiental (sobre la qual Europa té l’última paraula) i la social (veïns afectats pel soroll). El manifest llançat aquest diumenge per més de 200 entitats, que neix a partir de la proposta d’Aena de tirar endavant el projecte, expressa la urgència i la importància d’aquesta aposta, que entronca amb una reivindicació històrica de la societat catalana. Només cal recordar l’acte de la societat civil a l’Iese el 2007, arran del qual el govern Zapatero va convocar un concurs finalment cancel·lat el 2011 pel govern Rajoy. Una dècada després, i a les portes de superar la pandèmia, és lògic i oportú que es reprengui aquell impuls frustrat si no es vol perdre una dècada més. Al llarg d’aquests anys l’aeroport de Barcelona ha anat augmentant de passatgers fins a arribar, abans de la irrupció del virus, a acostar-se a la capacitat límit de 55 milions: si el 2007 hi van passar 33 milions de passatgers, el 2019 la xifra ja havia pujat a 53 milions, cosa que potencia Barcelona com a ciutat turística, de congressos, de recerca, logística i industrial.

Tal com diu el manifest, que firmen des de les patronals fins al RACC, passant pel Cercle d’Economia, la Cambra de Comerç i Barcelona Tech City, un aeroport que sigui un hub intercontinental pot suposar que la seva contribució a la riquesa del país passi del 7% al 9% del PIB. La inversió de 1.700 milions que faria Aena és un altre argument esgrimit que no es pot menystenir. Les oportunitats hi són quan hi són, i cal caçar-les al vol, mai més ben dit.

Dit això, el projecte concret d’Aena cal agafar-lo com un punt de partida a partir del qual generar una aposta de país i un consens polític i tècnic, que hauria de comptar amb la participació de totes les administracions, però especialment amb el lideratge del govern de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona. I a partir d’aquí, anar a negociar a la UE perquè aprovi una ampliació que haurà de tenir molt en compte les compensacions ambientals: l’economia verda i la lluita contra el canvi climàtic són prioritats europees que Barcelona i Catalunya també comparteixen i que, per tant, ha d’assumir el projecte del Prat. Tècnicament hi ha més d’una opció, i fora bo que el debat fos rigorós i transparent. És important decidir quina pista s’allarga (la proposta és la del Mar, que afectaria l’espai de la Ricarda, uns aiguamolls protegits), com es fa la nova terminal satèl·lit de la T1 i quin abast té el desenvolupament immobiliari de la T2. I també la crucial connexió amb l’AVE, ja que anem cap a un escenari mundial de menys vols locals (per avançar cap a la descarbonització) en favor del tren i a canvi de mantenir els vols intercontinentals, que són precisament els que cal potenciar al Prat.

Cal, doncs, començar ja a bastir un diàleg polític i tècnic seriós que asseguri la necessària ampliació del Prat.