La previsible negativa del PSOE a considerar la via de l'amnistia no treu sentit a la iniciativa que aquest dimarts van portar al Congrés els partits catalans independentistes, a iniciativa d'Òmnium Cultural. Al contrari. Insistir i escenificar a Madrid aquesta possibilitat de distensió efectiva és un gest cívic i polític necessari, tant de cara a la societat catalana com a l'opinió pública internacional. A Catalunya, el minvant nucli dur de la dreta unionista es queda molt sol en la defensa del càstig repressiu a presos, exiliats i als milers d'afectats per les diverses causes judicials en curs. Entre els votants socialistes preval un altre sentiment. La voluntat de distensió és àmpliament compartida més enllà de l'independentisme. Més que girar full, com va defensar en campanya el candidat socialista Salvador Illa, el que vol el gruix de la població es donar una oportunitat al diàleg real. El que vol la gran majoria de catalans és girar full a l'esperit de revenja, a la dualitat entre vencedors i vençuts. El que vol la gent és, en definitiva, que torni la política, i que torni sense caure en la ingenuïtat de solucions màgiques per cap banda. A força de jugades mestres l'independentisme allunya molta gent i desactiva simpaties. I viceversa: a força de repressió judicial, l'independentisme no desapareixerà, més aviat es reforça. Això és el que més d'hora que tard hauria de comprendre el PSOE, i tenir la valentia d'actuar en conseqüència.
No estem, però, en aquest escenari. Malgrat la coalició amb Podem, Pedro Sánchez no es mou amb Catalunya. Segueix enrocat al costat, en aquest cas, de PP, Vox i Cs. Ara caldrà veure quin efecte té la sortida de Pablo Iglesias del govern espanyol. Però d'entrada no sembla que hagi de propiciar cap canvi en aquest sentit. De fet, la forta inestabilitat en què s'ha instal·lat la política espanyola allunya una hipotètica sortida al problema català. Les polaritzades eleccions a la Comunitat de Madrid fan ara més difícil que a la Moncloa vulguin fer cap pas endavant que suposi assumir la realitat catalana, la realitat d'un problema que, a costa d'ignorar-lo, no ha deixat de fer notar la seva ona expansiva a la capital de l'Estat. En tot cas, davant aquesta probable allargassada paràlisi, el futur govern català, si finalment es forma amb ERC i JxCat, i el bloc sobiranista en el seu conjunt, que com més ampli sigui millor, haurien de mantenir l'aposta liderada per Òmnium per l'amnistia, però sense renunciar a cap altra via de distensió que permeti un dia deixar en segon pla la judicialització i que serveixi per tornar a posar la política en primer pla. Un moviment democràtic com l'independentista mai no ha de tenir por de jugar en el terreny de les urnes i de la política, malgrat la duresa del nacionalisme d'estat espanyol. Amb Cs en un procés de descomposició imprevisible, el PSOE té ara menys marge de maniobra. Els diputats dels grups catalans al Congrés, doncs, hauran de fer servir coordinadament la seva decisiva força en els pròxims mesos, tant per qüestions de governabilitat crucial (fons europeus o competències) com per denunciar la repressió i per portar Pedro Sánchez al terreny de la negociació.
