BarcelonaA la França política ja fa temps que no es parla d'una altra cosa i, finalment, l'amenaça s'ha fet realitat: el popular periodista reaccionari Éric Zemmour concorrerà a les pròximes eleccions presidencials franceses. El fenomen Zemmour recorda en alguns aspectes Donald Trump, però també els casos de Silvio Berlusconi o Boris Johnson, amb qui comparteix haver exercit de periodista, i supera els límits de l'extrema dreta històrica francesa representada per la família Le Pen. Zemmour, jueu d'origen algerià, professa una islamofòbia sense complexos i considera que la França tradicional està en perill per culpa de la immigració i que cal frenar la globalització per tornar als valors de sempre. Aquest discurs nostàlgic, en un moment d'incertesa agreujada per la pandèmia, té molta capacitat de penetració, sobretot entre una joventut que no sap ben bé de quin passat idíl·lic li estan parlant (i que, evidentment, no va existir mai).
El cas és que Zemmour ha revolucionat la vida política francesa i algunes enquestes ja vaticinen que serà ell, i no cap candidat dels partits convencionals, el que s'enfrontarà a Emmanuel Macron en la segona volta de les eleccions presidencials franceses de l'any que ve. Zemmour s'aprofita del suport que li brinda el magnat de la comunicació Vincent Bolloré, president de Vivendi, un grup que a França controla mitjans com Canal+, CNews, Europe 1 o Paris Match, i que té ramificacions a Itàlia, on forma part dels accionariats de Mediaset i Telecom Italia, i Espanya, on té el 10% del grup Prisa i aspira a una porció encara més gran. Bolloré està enfrontat a Macron, a qui acusa de voler limitar el seu creixement i poder, i li ha declarat la guerra. La relació entre Bolloré i Zemmour és tan clara que l'expresident francès François Hollande ja dit que en realitat és el candidat d'un grup de comunicació.
En el cas de Donald Trump o Silvio Berlusconi, eren els mateixos magnats els que es presentaven a les urnes per sumar el poder polític al seu poder econòmic. Ara potser es tractaria d'una operació empresarial per intimidar Macron. Sigui com sigui, Zemmour ha aconseguit posar en marxa una xarxa de suports de joves prou important (que en alguns casos recorda els activistes que van ajudar Obama) i s'ha rodejat d'alguns énarques, persones formades en l'elitista Escola Nacional d'Administració, per construir una organització política potent. La prova l'hem tingut aquest diumenge amb el seu primer míting multitudinari, on s'ha presentat el nom del partit, d'inequívoques ressonàncies antiislam: Reconquesta.
El míting va provocar també protestes i mobilitzacions contràries, cosa que demostra que França es pot encaminar cap a un futur de polarització política com el que hi ha en molts altres països. No s'ha d'oblidar que una de les estratègies de l'extrema dreta arreu és victimitzar-se, de manera que aquestes manifestacions contràries acaben alimentant el seu discurs. En tot cas, és difícil que Macron pugui perdre les eleccions davant d'aquest personatge, però exemples com el de Trump demostren que no se'ls ha de menystenir mai.
