Una altra marxa enrere en les mesures contra el canvi climàtic de la UE
Tot és justificable per les dificultats del present, però podem anar pensant com ho justificarem davant les generacions que ho patiran en el futur. Els desastres naturals provocats o accentuats per la crisi climàtica són cada cop més indiscutibles, i d'això alertava la setmana passada el secretari general de l'ONU, António Guterres, quan va dir aquesta contundent frase: "La humanitat ha obert les portes a l'infern". Els científics, en la seva immensa majoria, no deixen d'alertar que ara ja ha passat de llarg, fins i tot, l'oportunitat de reduir l'escalfament a curt termini –tot i que és imprescindible fer-ho a mitjà i llarg– i que s'ha de parlar seriosament de com pal·liar-ne les conseqüències de manera gairebé immediata. En aquest context, decisions com les que van prendre ahir els ministres d'Indústria i Comerç de la UE de retardar la posada en marxa de l'enduriment de les mesures per combatre la contaminació dels vehicles de combustió és preocupant, sobretot perquè ja venim d'un temps en què, per diversos motius, tant a Europa com als Estats Units o el Regne Unit s'ha optat per ajornar mesures que haurien de ser prioritàries.
L'acord d'ahir preveu ajornar dos anys l'entrada en vigor de la llei Euro 7, que passarà ara del 2025 al 2027 pel que fa als cotxes i del 2027 al 2029 en el cas dels camions. També han consensuat eliminar algunes de les rebaixes d'emissions previstes en aquesta nova llei i deixar les que estaven establertes en la normativa anterior, l'Euro 6. Les pressions del lobi dels fabricants automobilístics europeus i també les d'alguns països, com ara França, Itàlia o la República Txeca, han tingut efecte i l'acord final, que ha d'afectar els vehicles de combustió que es fabriquen a partir d'ara i fins al 2035, que és quan quedaran totalment prohibits, queda lluny de les expectatives inicials.
Les raons dels fabricants són comprensibles. Saben que només tenen prop de deu anys per fabricar cotxes de combustió i la nova normativa els obligava a fer unes inversions tecnològiques que possiblement no podrien amortitzar i encaririen el producte. A més, tant els països que s'hi oposaven com els fabricants diuen que la indústria automobilística europea pateix una seriosa crisi motivada en part per la forta competència dels Estats Units i la Xina, que, a més, subvencionen de manera més que generosa la seva indústria, i això els ha permès guanyar posicions en el canvi cap a l’electrificació.
Tot plegat és veritat, i s'entén la preocupació. La transició ecològica no és fàcil. Això ja ho sabíem. Però dels polítics s'espera que trobin solucions, no que tirin la pilota endavant una vegada i una altra. Cap on ha d’anar la indústria de l’automòbil està clar, i per descomptat que no passa pels motors de combustió. Possiblement caldrà subvencionar encara més aquest sector per ajudar-lo en el canvi, però això no s’hauria de fer a costa de malmetre encara més el clima o la salut dels ciutadans.
