La justícia espanyola torna a ser humiliada a Europa

BarcelonaEl setembre del 2011 l'Audiència Nacional va condemnar Arnaldo Otegi i quatre membres més de la plataforma política Bateragune, hereva de l'antiga Batasuna, a 10 anys de presó –reduïts a sis després en el recurs al Suprem– perquè els considerava "membres d'organització terrorista". Otegi va sortir el 2016 de la presó després de complir tota la condemna i ara, finalment, el Tribunal dels Drets Humans d'Estrasburg ha sentenciat que el judici del cas Bateragune no va ser imparcial, és a dir, no va ser just. El tribunal europeu veu clar que la presidenta de la sala, Ángela Murillo, a qui la defensa dels acusats havia intentat recusar infructuosament, tenia prejudicis clars contra les persones jutjades. En un judici anterior a Otegi, Murillo li havia fet una pregunta –sobre si condemnava la violència d'ETA– que ella mateixa va dir públicament que "ja sabia" que ell no contestaria. Era una prova d'un prejudici previ i va ser suficient perquè en la revisió posterior el Suprem anul·lés aquell judici i, en tornar-se a fer, l'acusat quedés absolt.

Això que tan clarament ha vist ara Estrasburg també ho van veure dos dels magistrats que van revisar el cas Batergune al Suprem (amb la consegüent reducció dels anys de condemna). Els dos magistrats ja van avisar que no s'hauria d'haver permès que la jutge Ángela Murillo presidís aquell tribunal i van demanar l'anul·lació del judici o l'absolució de l'acusat. Tanmateix, la majoria conservadora del tribunal va mantenir la condemna i, posteriorment, cap altra instància espanyola va permetre cap benefici penitenciari a Otegi. El Tribunal Constitucional fins i tot va decidir que la inhabilitació per exercir càrrec públic era de 10 anys, com a la primera condemna, i no els sis anys i mig que havia establert posteriorment el Suprem. Ara, naturalment, Otegi està estudiant recórrer la seva inhabilitació a partir de la sentència europea.

És inevitable que, de seguida, s'hagi fet una lectura de la sentència en clau catalana. Des de fa temps una àmplia part de la societat catalana està convençuda que la justícia espanyola també és parcial en el judici al Procés i que s'haurà de recórrer als tribunals europeus. D'una banda, la sentència del cas Bateragune confirma que el perill és evident, però també permet a les defenses dels presos polítics catalans fer-la servir per buscar mostres similars de prejudicis ideològics dels magistrats contra els encausats. Tal vegada, després de les successives humiliacions que estan patint, les altes instàncies de la judicatura espanyola recapacitaran i miraran d'assegurar, almenys, que els mínims d'imparcialitat es compleixin aquest cop. D'altra banda, però, la sentència d'Estrasburg demostra que la justícia europea és lenta i poden passar molts anys abans no es revisi el que acabin decidint els jutges espanyols. La pressió, doncs, s'ha de fer ara, tant reclamant que un tema polític tingui resposta política com exigint que en la seva equivocada judicialització almenys es compleixin escrupolosament les normes bàsiques establertes per la llei. Començant, per descomptat, per eliminar una acusació de rebel·lió que saben que és una invenció indefensable.