Grups d'extrema dreta xenòfoba fa una setmana que mantenen enfrontaments amb la policia arreu del Regne Unit arran de l'assassinat de tres nenes comès per un jove nascut i criat a la Gran Bretanya però d'ascendència africana. En un primer moment van córrer informacions falses que apuntaven que l'agressor era un musulmà demandant d'asil, però la violència i les protestes atiades per aquests grups ultres ha continuat igualment, cosa que demostra que el problema no era que fos un immigrant o un refugiat sinó el color de la seva pell. Els disturbis s'han convertit en la primera crisi política del nou govern laborista, que ha promès mà dura contra els avalotadors i ha desplegat un nombrós dispositiu policial per fer-los front.
Els convocants han cridat a concentrar-se davant d'hotels on s'allotgen demandants d'asil i fins i tot davant dels bufets d'advocats que els tramiten els expedients. I els darrers dies s'han atacat mesquites i altres llocs relacionats amb la comunitat musulmana. Es tracta, doncs, dels aldarulls racistes més importants a la Gran Bretanya dels darrers temps, atiats per grups d'extrema dreta i antiimmigració, que han aprofitat l'assassinat per amplificar-lo i difondre a través de les xarxes socials els seus relats apocalíptics i discursos d'odi. Un dels que han animat les protestes de la manera més entusiasta ha estat el propietari de la xarxa X, Elon Musk, amb missatges tremendistes anunciant una propera guerra civil al Regne Unit.
En tot cas, el que està passant al Regne Unit és la prova de la capacitat desestabilitzadora que té l'extrema dreta a Europa, de l'ús que fa de la violència en l'era de les xarxes socials i de la capacitat de penetració del seu discurs. Recordem que una de les primeres mesures del govern laborista va ser desmuntar la política migratòria que estaven imposant els conservadors per considerar-la poc realista (les promeses de repatriacions massives eren irrealitzables) i poc respectuosa amb els drets humans. El gest de Keir Starmer suposava una novetat històrica en el context europeu, on més que fer marxa enrere s'estan aplicant mesures cada cop més restrictives fins i tot per part de governs teòricament progressistes. El repte de Starmer és ara convèncer l'opinió pública del fet que aquest no és un tema amb solucions fàcils, com pretenen els ultres, que igual que no veuen amb bons ulls els britànics d'ascendència africana o asiàtica també estan en contra de la immigració europea (espanyola o italiana, per exemple), tot i les evidents necessitats de mà d'obra del seu mercat laboral.
El que sí que ensenya el cas britànic és que hi ha molta més gent del que pensem disposada a relacionar una determinada cultura o origen amb la delinqüència o la violència (sense tenir en compte els factors socioeconòmics) i a rebutjar considerar els veïns diferents com a connacionals. I la temptació autoritària que s'amaga al darrere d'aquest discurs és la principal amenaça que afronten ara mateix les democràcies liberals.
